Penso que tots aquells que ens vam fer homes trescant per les muntanyes amb la "colla del gat negre" dels Lluïsos de Gràcia, que hem estat excursionistes, ho som encara, i ho volem continuar sent, i a més ens sentim catalans, val la pena que llegim i reflexionem sobre el sentit de la narració a la que ens invita aquest text.
Comença així:
És la història, trista i desgraciada, d’un excursionista. Que un dia d’hivern molt cru i molt fred va sortir de Queralbs, a la Vall de Núria, per a fer una travessia fins a Tregurà, a la Vall de Camprodon. Una excursió llarga, amb desnivells forts i a dos mil metres d’alçada. No perillosa en condicions normals, però difícil amb molt de fred, molta neu i boira. A més al nostre excursionista li agradava el risc i fer travesses en solitari. I tenia molta confiança en ell mateix. Més de la que era prudent tenir. Per tant no va fer cas dels advertiments de gent de Queralbs que li desaconsellava.
(+ llegiu la resta aquí...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada