diumenge, 28 d’octubre del 2007

Marrakech: plateau du Kik en 4x4... (07)





El darrer dia d’estada a Marrakech el vam dedicar a explorar una zona semidesèrtica anomenada el Plateau du Kik, que arriba a 1.800 metres d’alçada i on trobem una sèrie de pobles berbers on viuen, o potser hauríem de dir malviuen, famílies amb el mínim, mínim, mínim...


A mesura que anem pujant amb els Toyota 4x4,

ens anem aturant per veure els paisatges d’aquest desert de pedra.

No te l’espectacularitat dels deserts de sorra, de les dunes, però no deixa de tenir una bellesa relativa, encara que quan penses en el calor que ha de fer per aquests indrets en ple estiu t’esgarrifes.

El mes impressionant és veure la precarietat en que viuen aquella pobra gent. Uns pobles fets de fang allà al mig del no res.

No tenen aigua, l’han d’aconseguir de pous, i amb prou feines sabem si tenen llum.

Viuen com si fossin al segle primer.

Tens la impressió de que en qualsevol revolt et trobaràs un personatge bíblic, els apòstols o el mateix Jesús. Evidentment que no és el mateix context, i estem a l'Àfrica, però ens recordava molt els paisatges que van poder viure fa deu anys quan vam visitar Palestina i Terra Santa.

El seu mitjà de transport són els burrets. Van asseguts al damunt del burret amb les seves alforges, donant-li copets al cap amb una canya perquè camini.

Per treballar la terra no tenen ni un tractor, tot s’ha de fer manual. Depenen totalment de la poca aigua de pluja que hi cau, que pel fet d’estar relativament a prop de les muntanyes de l’Atlas, potser sigui un pel més abundant que en altres indrets, com en el desert que vam travessar quan anàvem cap a Essaouira.

També et fas creus que quan fas una parada i baixes dels cotxes, de seguida et trobes rodejat d’una munió de nens que no saps pas d’on han sortit. És com si ho fessin de sota les pedres. I trenca el cor veure que el primer que et diuen és “un dirham” tot allargant la mà.




Allà al mig d’aquell desert, i com per art d’encantament, hi ha un petit oasi de verdor, i allí hi han instal·lat un restaurant amb unes grans haimes, que és on anem a dinar,


i on ens fan una rebuda musical tradicional.

Després baixem per un altre indret cap una altra vall profunda un Wadi que, després d’un sinuós i llarg recorregut, ens transportarà altre cop fins a la plana a prop de Marraqueix.

Arribats aquí fem una parada per tal d’acomiadar el nostre guia.


Es mitja tarda cap a quarts de cinc, i tothom vol tornar cap a l’hotel menys nosaltres dos que volem aprofitar fins l’hora de sopar per tornar a trepitjar una mica més els zocos i la plaça Jemaa. Ell ho organitza perquè un dels tres cotxes ens acompanyi fins al centre de Marrakech. Un cop acompanyats cadascú al seu destí toca dir-li adéu a l’Abdul.

En el moment del comiat, vull parlar una mica de l’Abdul, el nostre guia.

Considero que vam tenir molta sort amb aquest home, mig berber, mig àrab. Era un home amb bona formació acadèmica, llicenciat en literatura hispànica i dominant molt bé el castellà, encara que no havia residit mai a Espanya.

Va ser un home seriós, però atent, amable, amb força sentit de l’humor, a mi concretament sempre em deia "alibabà", segurament pel fet de portar una barba blanca, i sempre va estar molt pendent del grup. Les seves explicacions van ser sempre amenes, erudites i també crítiques,

i en tot moment ens va ajudar a apreciar i aconsellar en allò que era important, i a discernir allò que no ho era. Molt crític amb els aspectes negatius del seu propi país, però també se li notava que se l’estimava.


En definitiva, un bon guia l’Abdul, molt recomanable. Shukran Abdul...!!!

* * * * * *

Evidentment, la Marta i jo teníem ganes d’aprofitar les darreres hores que ens quedaven a Marrakech per assaborir i experimentar altre cop les essencies d’aquell indret tan singular. El cotxe ens va deixar a l’entrada de la plaça Jemaa que vam travessar sencera per endinsar-nos tot seguit als zocos, ja que volíem fer encara alguna petita compra i tafanejar.






Després vam tornar a la plaça i ens vam instalar en la terrassa superior del cafè Argana des d’on es té ha una bona perspectiva de tot el moviment que hi ha a baix.

Vam poder contemplar una magnífica posta del sol damunt la plaça,


i després vam baixar a caminar els últims minuts per enmig del batibull de la plaça i fer les darreres fotos.

Quan ja s’havia esgotat el temps previst, vam agafar un taxi fins a l’hotel, ja que a les 20 hores sortíem per anar a fer un altre sopar folklòric amb dansa del ventre inclosa.

En arribar al nostre hotel estaven de festa perque era dissabte i ens rebien amb música tradicional...

I així, festivament, va acabar la nostra estada a Marraqueix.

L’endemà diumenge a mig matí agafàvem l’avió amb escala a Casablanca, i amb un retard considerable aixecàrem el vol de terres africanes per retornar a caseta.

* * * * * *

Finalment vull acabar aquesta crònica del nostre viatge a Marrakech, agraint al Jordi, el responsable del Club Català de Viatges, la seva constant atenció de cara a tots i cada un dels membres del grup.

Sempre atent, de bon humor, malgrat alguns petits contratemps, i sempre amatent a que tot funcionés bé.

Gràcies Jordi, i fins el proper viatge... “imshallah...”

* * * * * *


dissabte, 27 d’octubre del 2007

Marrakech: visitem Essaouira, a la costa (06)


Essaouira és una bonica ciutat de la costa atlàntica. Pintors, artistes i artesans han triat aquesta ciutat per a residir-hi, per la bellesa del seu mar, per la lluminositat i per l’especial i clar color dels seus carrers i les seves cases emblanquinades i amb portes i finestres pintades de blau. Els vents alisis, que bufen a tot hora a la costa, fan que tingui un clima molt agradable tot l’any, i també és un lloc estimat per tota mena de practicants dels windsurf.

Els ancians encara li diuen Mogador, nom que va rebre en el segle XVI, quan els portuguesos van construir les seves muralles i la van fortificar envoltant-la de canons que encara avui existeixen i podrem veure en el seu baluard, alguns d’ells procedents de Barcelona i Sevilla.

Actualment és la ciutat de la costa preferida del Marroc. Desde els seus inicis al segle VIII, s'ha utilitzat com a port que servia per l’intercanvi de marfil, d'or, de plomes d’estruç, i també d’esclaus, i ha seduït a comerciants i viatgers, fins arribar a la dècada dels 60 en que va esdevenir una població cobejada pel moviment hippie, i freqüentada per Jimi Hendrix...

La carretera que uneix Marrakech amb Essaouira, uns 200 kms., és força recta, però molt estreta i amb les vores molt deteriorades, cal anar amb compte per la intensa circulació de carros, burrets, bicicletes, i ciclomotors, i quan et creues amb un altre vehicle gros cal treure un parell de rodes fora de l’asfalt... una delícia...!!!

A mig camí fem una aturada per visitar una cooperativa on treballen una majoria de dones viudes i on elaboren el famós oli d’argan, famós per les seves propietats culinàries i també per la fabricació de cosmètics.

L’arbre que produeix el fruit, com una ametlla, s’assembla una mica a les oliveres, i és endèmic d’aquesta part del Marroc. La curiositat és que és que les fulles de l’arbre és un aliment molt nutritiu que agrada molt a les cabres que s’enfilen a les branques per menjar-les.

La darrera parada en l'itinerari la fem en un petit mirador quan s'albira ja la costa atlàntica i la ciutat d'Essaouira al nostrs peus. Allà faig ràpida "amistat" amb el meu amic del camell... "hola amigo, yo foto"... l'home és molt simpàtic i després de deixar-se retratar, ell mateix s'ofereix per agafar la meva màquina i fer-me-la a mi. Un bon record de la trobada.

En arribar a Essaouira, primer de tot anem a visitar uns artesans de la fusta que fan autèntiques meravelles en marqueteria que és la indústria principal d'aquesta ciutat.


Comprem petits objectes i un matrimoni companys de viatge que celebren el seu aniversari de casament, es regalen una màgnífica taula de marqueteria, una preciositat que els faran arribar directament a Barcelona, i que podeu veure aquí sota...

Després ens endinsem a la medina per contemplar el bullici de les seves botigues i mercats,

i especialment el del peix,

en un dels carrers de l’interior, descobrim el magnífic Riad El Medina, que al seu temps va ser el refugi preferit d’en Jimmy Hendrix.

Finalment arribem al baluard on podem contemplar els antics canons deixats allà pels portuguesos i admirar la costa amb el mar esvalotat a causa dels forts vents.






Baixant del baluard arribem a la Plaça Moulay Hassan, centre neuràlgic de la ciutat,

tocant al port, ple de restaurants a l’aire lliure on pots triar tu mateix el peix que vols menjar i regatejar-ne el preu.

Un vol de gavines espectacular domina l’indret que hem de passar ben de presa per no patir algun bombardeig indesitjat.

A través d’un bonic arc arribem al port


i al restaurant on dinarem.

El restaurant té una originalitat que és la de poder dinar a la terrassa amb la companyia dels gats que esperen pacientment al costat de la teva taula que els donis alguna cosa per menjar.

Ideal per als amants dels gatets..., que per cert al Marroc diuen que el consideren com un animal sagrat...!!!

Ja m’ha agradat això, ja veig que en aquesta qüestió faria amistat amb els marroquins.

Després de dinar anem a prendre un cafè i un gelat en una famosa cafeteria italiana que hi ha a la plaça Moulay Hassan,

visitant abans la llotja on subhasten el peix acabat de pescar,

i després de donar un cop d’ull a la magnífica i extensa platja de la ciutat,




arriba l’hora de remprendre el camí de tornada per la perillosa carretera que ens ha de retornar fins a Marrakech.


Marrakech (05) - Mrk (04) - Mrk (03) - Mrk (02) - Mrk (01) - Mrk (00)


LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin