Peña Telera – Valle de Tena – la Partacua

Els que acostumeu a entrar al meu bloc, avui haureu notat un canvi en la foto de la capçalera. Ha desaparegut aquella guineu tant esplèndida que apareixia des del dia del meu aniversari, ara fa un mes i mig, tot fent un paral·lelisme amb el seu nom castellà (Zorro) i el meu àlies popular (el Sorro). I avui apareix una magnífica panoràmica de la Serra de la Partacua i el seu punt culminant la Penya Telera (2764 m.)

Tot té una explicació. Ahir vaig rebre un PPS entre els molts que a diari circulen per internet, que donava la referència d’una web molt interessant sobre els Pirineus: Pirineos3000. Hi vaig entrar i em va enganxar molt, perquè entre altres moltes coses parlava amb detall d’aquesta zona del Pirineu que conec molt bé i que a més és el bressol dels meus ancestres, ja que al peu d’aquesta muntanya de la Peña Telera, hi ha el poble de Tramacastilla de Tena, on van nèixer el meu pare i el meu avi i besavi. I no solament per això, sinó que a més la Penya Telera és una de les meves muntanyes favorites ja que la vaig escalar ara fa molts i molts anys, quan era jove, amb uns companys dels Lluïsos de Gràcia, al 1963,

(l'esplèndida visió de Peña Telera desde el poble de
Tramacastilla de Tena)

(tot pujant cap al coll de Cachibirizas, amb l'ibon de Piedrafita a sota i el Valle de Tena al fons)

(i dalt del cim contemplant la magnífica panoràmica amb el Pic Midi d'Ossau al fons)

i sobretot la seva estètica realment alpina i molt vertical la fa molt atractiva. Veieu aquí la descripció que en fa en Juanjo, un muntanyec que hi va pujar recentment, en la seva crònica penjada a internet... "Las panorámicas sobre el Valle de Tena son excepcionales y comentamos que solo con semejantes vistas vale la pena subir a esta montaña (es una de las panorámicas mas bellas de todos los Pirineos y su ascenso es aconsejado por numerosos medios montañeros)".

També, a la vall del costat, a Linas de Broto, camí de la Vall d’Ordesa, trobaríeu el rio Sorrosal, i un salt d’aigua a sobre mateix de Broto, el salto Sorrosal.

* * *

Ara una mica de geografia: La Serra de la Partacua (que s’allarga pel pic de Collarada i Punta Escarra, i pel coll d’Izas dona pas a la vall de Canfranc) tanca el Valle de Tena pel sud-esquerra, i la serra de Tendeñera el tanca pel sud-dreta, sempre mirant el mapa en direcció nord. El Valle de Tena per qui no el conegui, és el que venint de Sabiñánigo i passant per Biescas, s’obre amb amplitud cap al nord a través de l’estret pas de Santa Elena, i és el pas natural cap a Panticosa, el balneari de Panticosa, Sallent de Gàllego, amb l’accés cap a la zona de Respumoso i el pic del Balaitous,

(per cert una altre de les ascensions que vam fer aquell any amb la colla d’amics, veieu aquí unes fotos d'aquella ascensió),

(pujant camí de la bretxa Latour)

(dalt del cim del Balaitous, 3144 mts.)

(baixant encordats cap a la bretxa Latour, en Joaquim Gay ens ben assegurava amb la corda per evitar qualsevol caiguda)

i finalment dona accés a les pistes d’esquí de Formigal, i al pas natural cap a França pel port del Portalet als peus de la impressionant mole del pic le Midi d'Ossau.

* * *

Aquesta coincidència va remoure en mi un munt de vivències que m’han fet reviure aquells anys feliços de la meva infància, jo tenia uns 10-12 anys, quan els meus pares m’enviaren a passar els estius a Tramacastilla amb els meus oncles. Van ser unes experiències tant viscudes que sempre les he tingut molt presents en el meu record. Com no podia ser d’una altra manera. Per un noi de ciutat, trobar-se en la pre-adolescència amb aquell mon, aleshores encara molt primitiu, molt autèntic. Compartir amb els meus oncles, el tio Benito i la tia Patro (Patrocinio) -germana del pare-, i els meus cosins, la vida al camp.

(aquí estic amb els meus oncles i tres fills de la meva cosina.
Jo amb gorra blanca i amb 22 anyets, era l’estiu de 1963)

Per a mi tot era novetat, anar a segar el blat, a espigolar, o a tallar l’herba dels prats, i donar-li la volta després perquè s’anés assecant, o a buscar caragols després de la pluja, o empaitar gats i gallines. Caminar una hora fins arribar a alguns camps de conreu al peu de les muntanyes tot portant un cistell amb el menjar per la família. Dinar amb ells al camp, i córrer muntanya avall quan es presentava una tempesta d’estiu fugint dels llamps. Esperar les vaques al vespre a l’entrada del poble, i agafar per la cua la vaca més grossa de casa nostra per fer la pujada fins al corral, i anar a munyir les vaques al vespre amb la meva cosina-germana Josefina, o anar a caçar guatlles amb en Mariano, el meu cosí-germà i el gos de caça. Esperar un cop al mes que baixessin tots els cavalls salvatges de la muntanya on pasturaven (la dula, en deien) i veure com entraven al poble donant salts, i els joves de cada casa intentant guiar-los fins a les quadres per donar-los la sal, com també feien un cop al mes amb les vaques que eren criant a dalt als prats, al port de muntanya, al peu de Peña Telera, precisament.

En fí, un sens fi de sensacions que he guardat sempre ben vives en el meu record i que ara, vés a saber per quin mecanisme, m’han vingut així de sobte a la memòria, pel fet tant banal d’haver rebut un PPS que m’ha remogut les meves neurones, i he volgut compartir aquestes vivències amb tots els qui em pugueu llegir.

Un món primigeni que, desgraciadament, s’ha anat perdent. Tinc encara molts parents a Tramacastilla, però les darreres vegades que hi he pujat, allò ja no és aquell poble antic, tradicional, rural, ara els apartaments i les cases pareades ho estan envaint tot. Ara ja no hi ha cavalls salvatges ni vaques per munyir, ara tot son turistes, restaurants, trens turístics, materials d’esquí, etc. etc.

No continúo perquè em posaria de mala lluna.

L’única cosa que es manté intacta, afortunadament, són les altes muntanyes, sempre un repte desafiant per aquells que ens agrada admirar-les i somiem encara en enfilar-nos als seus cims.

Acabo posant-vos una darrera foto de la meva estimada Penya Telera.

* * *