divendres, 23 de maig del 2008

Ja sóc centenari… !!!

Ó el post núm. 100 d'un Blog de Pre-iaios...

Avui, 23 de maig 2008, estic redactant aquest “post” del Sorrobloc que és el que fa 100.

No és una gran fita, en comparació amb els blogs “milenaris” que corren per la catosfera, però per a mi és una fita important. Fa aproximadament un any i mig que vaig començar tímidament l’aventura d’aquest blog que no sabria ben bé definir ja que a mi m’ha servit per comentar coses d’actualitat, excursions, viatges, experiències, crítiques, etc.


I penso que si el vull situar en algun tipus de categoria temàtica s'ha de situar aquest Sorrobloc, i no en tinc cap dubte, en l'apartat dels "Dietaris personals". I, posats a filar prim, en el subgènere "dietaris de pre-iaios", tal com ho definia el Jotajoai en una de les seves Toxanes, el passat dia 10 de gener.

És a dir, de la gent que ara mateix estem entre els 60 i els 70 anys, que ens hem anat guanyant la vida dignament sense grans sotracs ni grans "despilfarros" i que hem arribat fins aquí, feliçment jubilats, amb un tolerable índex de confort intern i extern."

També hem arribat, a Déu gràcies, amb el cap clar, el cor encara jove, amb un bon estat de salut, amb ganes d'experimentar coses noves, i el cervell bullint d'idees... Això mateix, i no pas cap altre cosa és el que em va impulsar aquell 25 de febrer del 2007, a inaugurar aquest Blog amb aquesta entrada tan galdosa:


“Acabo d'inaugurar aquest bloc... No tinc ni idea de com funciona...
Penso que m'hauré d'espavilar i estudiar-ho a fons perquè, malgrat tot, sembla una eina interessant.... Espero sortir-me'n”.

I el primer post amb cara i ulls el vaig fer el 22 de març del 2007, amb el títol de: “El fenomen dels blogs en català”, on explicava una mica l’origen de la motivació que em va portar a llençar-me a l’aventura blogaire...


El Dijous 22 a les 19 h. vaig participar a la taula rodona "El fenomen dels blogs en català", organitzada per Òmnium Cultural. Estudis internacionals demostren que el català és una de les llengües més utilitzades en la cultura dels blocs, els diaris personals a Internet. Es va analitzar quin és el motiu d’aquest fenomen i quin futur li espera. Els tres ponents a la taula rodona van ser: en Toni Ibáñez, blocaire, filòsof i ciberescriptor, el company responsable dels Poliblocs Daniel Solano, blocaire i periodista i en Marc Vidal, que és, com ells mateixos diuen, blocaire, publicista i directiu d'empresa. La entrada era lliure i el lloc a la Seu d'Òmnium Cultural. Diputació, 276, pral. Barcelona .

Després d’aquella trobada i amb l’ajut d’algun dels tres ponents i d’altres blocaires que he anat trobant dins la catosfera, he anat construint aquesta realitat del Sorrobloc del que avui celebrem l’entrada –post núm. 100-.


Abans de tancar aquest post he mirat el comptador de visites i... gairebé mareja. Fins al moment present hi ha hagut mes de 8.000 internautes adictes, blocaires militants, algun que altre tafaner, amics i coneguts, i « tutti quanti » que han navegat per les pagines d’aquest meu blog.


De Salses a Guardamar, i des de Washington a Singapore, tot passant per Xile, Sudàfrica, el Cap Nord i Moscou. Tot gràcies al « totpoderós » senyor Google, i a la meravella d’internet.



Com deia aquell dia el meu amic blocaire, en Jotajotai:

“In Blogs We Trust”

dijous, 22 de maig del 2008

Raimon fa reviure el "maig del 68" a la Complutense de Madrid


Aquell 18 de maig de fa quaranta anys Raimon va portar la conspiració a la Complutense de Madrid...

Avui ha tornat al mateix escenari. Ell sempre ha lluitat per aconseguir fites pel nostre país, i sí, moltes coses s'han aconseguit des d'aleshores, encara que alguns objectius encara estan per assolir. Certament, avui tenim una democràcia, més o menys formal, però el sistema capitalista actual cada cop genera més pobresa, precarietat laboral i la situació de mig món és pràcticament invivible.

Per això veus com les de Raimon no poden callar mai, i avui retorna amb la seva força de sempre...
Escoltem-lo...!!!



Quina magnífica trompeta...!!

El Vicent, ha penjat aquest vídeo a la xarxa que he trobat excel·lent.
Es tracta d'una peça de jazz amb un trompeta solista, en Chris Botti, que toca amb molta passió.



Una interpretació realment molt bonica...!!

dimarts, 20 de maig del 2008

La Catalunya "nació" depèn d'un infart...

"És grotesc que Catalunya sigui o no una nació en funció dels infarts que vagin tenint els magistrats del tribunal Constitucional".

Aquesta és la frase que el director de l'AVUI, en Xavier Bosch, destaca en el seu article editorial d'avui. I és del tot recomanable llegir-lo (vegeu aquí) per comprendre l'abast de la incongruència que tot plegat té aquesta situació on la resolució favorable sobre la constitucionalitat o no del nostre Estatut pot dependre d'un infart, d'una mort d'un magistrat, o de qui serà el proper a qui li agafi una taquicàrdia..., i al pas que anem potser fins i tot aviat pot arribar a dependre de si plou poc o plou massa !!

Francament, no ho trobo seriós, o més ben dit, ho trobo escandalós i molt poc responsable per part dels polítics, dels jutges i dels magistrats,... però a quin joc s'està jugant?
I com també diu en Xavier Bosch, és fins i tot una falta de respecte envers Catalunya.
Situacions com aquestes ens fan venir a la memòria, als que ja tenim una certa edat, allò que va dir fa temps un polític andalús "la justícia és un cachondeo".

Doncs, potser tenia raó, i veient la situació actual..., sí, molta raó.


divendres, 16 de maig del 2008

El baptisme de l'AVE



Ahir vam fer el nostre "baptisme" de l'AVE.


A les 7 del matí sortíem de l'estació de Barcelona Sants, per dirigir-nos a passar el dia de Sant Isidre a Madrid.

Feia molts dies que havíem agafat els bitllets barats per anar a Madrid per veure algunes exposicions interessants, i va coincidir que el dia que vam triar, ahir 15 de maig, era ni més ni menys que Sant Isidre, la festa major de Madrid. Això va ser un plus de folklore i d’interès afegit a la nostra visita a Madrid, i al final ja en parlaré.

L’AVE realment és una infraestructura que fa goig. Ha trigat més del que s’esperava en arribar a Barcelona, però ara ja la tenim i cal gaudir d’ella. Fa impressió la suavitat amb que accelera i quan no te n’adones ja supera els 200 km per hora, i un cop ha sortit de l’àrea metropolitana ja de seguida s’enfila cap als 300 km hora. No els manté tot el viatge, però sempre va entre 260 – 300 km hora.

Veus el paisatge passar com si fos una pel·lícula.

Al cap de 1h.20m. ja èrem a Saragossa, i a les 9:55h., ja èrem a la Puerta de Atocha, al centre de Madrid.

Després de prendre un cafè amb llet i uns xurros típics, ja ens vam dirigir cap al nostre primer objectiu, la galeria Museu Thyssen-Bornemisza on s’exposava la mostra de “Modigliani y su tiempo”, teníem entrada per les 11 hores. Molt interessant, molt instructiva. Aquells retrats tant especials,

i aquells nus femenins tant agosarats.

En sortir, al cap d’una hora, ens vam dirigir cap al Museo del Prado per visitar l’exposició temporal de “Goya en tiempos de guerra”.

Molt extensa, molta gent, com sempre al Prado, i amb dues peces restaurades de gran format extraordinàries, els fusilaments i la rebelió del 2 de maig, que impressionen de veritat.


A continuació vam visitar el nou complex d’ampliació de los Jerónimos, obra de Rafael Moneo,

una obra esplèndida, i molt en especial el claustre reconstruit pedra a pedra.

Vam sortir del Prado amb amenaça de pluja i tot passejant per la Carrera de San Jerónimo ens vam arribar fins a la Puerta del Sol, i en una tasca propera, a prop de la famosa “La Fontana de Oro” , vam dinar un menú força acceptable.

Un cop dinats vam anar fins a la Fundación Caja Madrid, a la Plaza San Martín, on vam veure la segona part de l'exposició sobre Modigliani, unes 60 obres més.

Després ens vam traslladar fins a la plaça Major a prendre un cafè, i allà va començar l’espectacle apoteòsic de la desfilada de “chulaponas” i “chulapones” amb la seva típica indumentària de vestits llargs, mantons de Manila, i clavells al cap, les dones,

i també algunes amb indumentària de “goyescas”,

i ells, els homes, amb l’armilla, la chaquetilla i la gorra de pota de gall blanca i negre ribetejada.

Tots ells la mar de cofois i passejant amunt i avall per la plaça.

Aquí en teniu una bona mostra en les fotos que adjunto.

La veritat és que la nostra impressió va ser una mica la d’assistir a un espectacle una mica esperpèntic, una mica carnavalesc, ens va recordar força la imatge de l’Espanya “castiza” d’altres temps que crèiem molt oblidats, i tot això acompanyat de les moltes corrides de toros de les que t’oferien fins i tot entrades pel carrer, etc. etc.

No em puc ni imaginar què ens dirien als catalans si el dia de la Mercè sortíssim tots al carrer a passejar vestits de catalanets i catalanetes, amb barretines, faixes, i mitenes...

En fi, cada terra fa sa guerra i té les seves tradicions i les seves dèries, però l’experiència d’ahir va ser si més no, xocant…

* * *

Encara ens quedava per descobrir un parell d’exposicions interessants que hi ha actualment a la novissima seu de “Caixa Forum” de Madrid, per cert, un edifici industrial recuperat amb molt d’encert que ens va agradar molt.







La primera exposició és de pintura italiana “El pa dels àngels” i són obres de la Galleria dels Uffizi de Florència, amb obres que van des de Botticcelli a Luca Giordano. Reuneix 45 obres mestres realitzades entre els segles XV a XVII.

La segona sobre modernisme dedicada a l’obra de Alphonse Mucha (1860-1939), titolada “Seducción, modernidad y utopía”. Aquesta va resultar especialment interessant per la gran quantitat d’obra exposada i per la seva bellesa. És la primera gran exposició dedicada a aquest artista que es fa a Espanya.

En sortir ja camí de l’estació per tornar a agafar l’Ave, encara vam anar a veure la super moderna nova ampliació del Centre d’art Reina Sofia que ha fet l’arquitecte Jean Nouvel, realment espectacular.

I amb aquesta darrera visita i amb els peus fets pols,
vam donar per acabada la nostra breu estada a Madrid.

L’Ave de retorn a Barcelona va sortir puntualment a les 20:30 hores

i amb dues parades a Saragossa i al Camp de Tarragona, ens va deixar a Barcelona-Sants a 2/4 de 12 de la nit, fins i tot 10 minuts abans de l’hora prevista d’arribada. Si la cosa no es deteriora i continua funcionant, l’Ave crec que és el transport del futur, ràpid, còmode, i silenciós (encara que sempre dependrà dels companys de viatge, és clar, de tornada mig viatge vam haver de soportar les marraneries d’una criatura petita i la seva tia que cridava com una peixatera).

I una crítica... els lavabos fan molta pudor de pixum...!!! S’ha de trobar una solució perquè és força desagradable. Aquest aspecte fa que no li poguem donar un 10 de nota...

dimecres, 14 de maig del 2008

El President Montilla s'ha destapat...

Aquesta vegada si, cal reconèixer que el president Montilla s'ha destapat i en el seu article titulat "Falso dilema" publicat el passat dia 10 a El País, (vegeu l'article aquí...) ha posat els punts sobre les is.... Cal reconèixer que el seu article i els seus arguments són clars i contundents. Per una vegada cal reconèixer que ho ha fet bé.

dimarts, 6 de maig del 2008

Cap on va Catalunya?...

Catalunya va cap a mal borràs...

Això ho dic jo, i la periodista Patrícia Gabancho em dona la raó.
LLegiu l'interessant article que a l'AVUI d'avui, 6 de maig, publica aquesta periodista. No te desperdici.

Només transcriuré un paràgraf molt contundent, però us recomano que llegiu l'article sencer.

<Catalunya és una nosa que cal desactivar, desfer, esborrar. I d'això s'ocupen. El projecte espanyol és la reconstrucció d'un Estat centralitzat i fort, amb una gran capital que concentra el poder polític, econòmic, financer, logístic i cultural. Això és Madrid. El traçat decimonònic del TGV, que restableix el centre geogràfic com el punt zero de les operacions dins del mercat espanyol, n'és el paradigma. Darrere la gent, hi aniran les empreses: es tracta d'això. Aquest centre polític redistribueix la riquesa i el joc. Quan Barcelona clama per les seves infraestructures, des de Madrid contesten que s'ha de comparar només amb les altres capitals de província. Tampoc no es pot reclamar cap bilateralitat en el finançament: quan Andalusia clama que "la solidaritat no es toca", reafirma el projecte espanyol. Catalunya produeix, Madrid reparteix. Cap espanyol discuteix les milionàries inversions ministerials a Madrid i tothom es malfia dels euros que de tant en tant cauen a Barcelona. No és només anticatalanisme atàvic: és projecte d'Estat, una capital i una perifèria uniforme.>

<Molts catalans se senten políticament orfes, no saben cap a on mirar. Fa molts anys que Catalunya és un país sense classe dirigent, i cap sector social és avui capaç de fornir aquest lideratge, no pas perquè no hi sigui la inquietud, sinó perquè no hi és l'aglutinador. I per això la independència, segurament l'única sortida viable, és encara molt més una paraula màgica que no pas un projecte responsable.>


diumenge, 4 de maig del 2008

A l’Alt Berguedà, a la recerca del trencapinyes

Divendres passat vam decidir sortir a la muntanya per fer la ruta del trencapinyes. Una ruta que va recomanar el diari AVUI en un dels seus suplements dels divendres. Es una ruta que se situa en la part alta del Parc natural del Cadi-Moixeró.

Sortim d’horeta de Barcelona per l’eix del Llobregat, que ara ja trobem totalment acabat, i sense gaire trànsit arribem a Guardiola de Berguedà cap a quarts de deu on parem per esmorzar. Quina delícia poder menjar una bona llesca de pa de pagès amb tomàquet i llonganissa en un bar del poble on regna una tranquil·litat envejable...




Un cop esmorzats enfilem la carretera que puja cap al Coll de Pal, i un kilòmetre abans d’arribar al Xalet-refugi, en un revolt hi ha un petit aparcament on podem deixar el cotxe i on hi ha un gran rètol que anuncia la ruta i les característiques de l’ocell que anem a cercar.

La ruta circular és senzilla, no gaire llarga, amb un desnivell suau, uns cent metres de pujada i de baixada, però transcorre per uns paratges magnífics,

especialment la baixada es fa per uns prats suaus plens de gencianes, encara ara estaven una mica endarrerits, però ja apuntaven centenars d’aquesta flor força difícil de trobar en altres indrets pirinencs.

La vista des d’aquest lloc és també excel·lent, veiem tot un cercle de muntanyes conegudes, la serra d’en Cija, el Pedraforca,

la Serra del Cadí, les roques altes del Moixeró,

i els contraforts sud de la Tossa d’Alp o Pedró de les Quatre Batlles.

La passejada fou força gratificant, però més curta del que prevèiem, l'ocell també es va fer pregar, ja que vam sentir molts cants d'ocells i algun vol ràpid, però poder observar aquest ocell característic de la zona deu ser feina molt difícil... per tant, com que encara era d’hora, vam decidir anar a dinar cap al cantó del Pedraforca.

Ens vam dirigir cap a Saldes i a mig camí, trencàrem cap a Vallcebre, on vam dinar en un pic-nic solitari i fresquet.

Després de dinar ens vam arribar fins a l’Hostal del Pedraforca a prendre un cafè des d’on es gaudeix d’una impressionant panoràmica del massís del Pedraforca.

Per acabar la ruta ens vam enfilar fins al mirador de la vall del Gresolet que hi ha al peu del refugi Lluís Estasen, des d’on es domina tota la profunda vall que hi ha al peu d’aquest imponent massís.

Un cop fetes les fotos, carretera i manta i cap a caseta. En total, la ruta va representar 330 kms. de carreteres, una horeta i mitja de caminar i 45 fotografies digitals.

La natura en aquesta època està exuberant, els arbres treuen els seus brots més tendres, les flors comencen a despuntar i a voler omplir els prats, i la neu es resisteix a marxar del cim de les muntanyes.

Tot plegat una delícia i un goig pels sentits.

* * *

dijous, 1 de maig del 2008

Sóc un amant dels gats...

Ahir vaig estrenar al meu bloc la introducció d'un nou element, un recull de fotografies de l'Antàrtida que es visualitzen a través del programa "slideshare". En donar-me d'alta en aquesta web he trobat molt material interessant i entre aquest material, una sèrie de fotos de gats que no he pogut resistir l'impuls de penjar-la aquí...

Tots els qui em coneixen ja saben que m'agraden els gats i que hem tingut una gateta a casa, la Mixa, durant 18 anys. Des de petit sempre havia jugat amb gats, he fet col·lecció de gats de ceràmica i de tota mena, fins i tot tinc àlbums de segells de gats exclusivament. Per això no és extrany que en veure aquest recull m'hagi agradat i vulgui compartir-lo amb vosaltres.

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin