divendres, 29 d’agost del 2008

SOLBES amenaça..., Ui... quina por !!


El Solbes ara, davant el flamant incompliment del govern, contraataca amenaçant amb que imposarà per Llei un finançament unilateral si no hi ha acord.

FANTÀSTIC, senyors polítics catalans, ja teniu la coartada perfecta per respondre a les amenaces... Oi que les Lleis, quan ells volen se les passen per els cataplines ? (vegeu aquí). Doncs, vinga, que facin lleis, que ja tenim l'exemple i el model del què hem de fer amb aquesta nova LLei, el que ells mateixos fan quan els convé, i a més a sobre encara intenten justificar-ho amb malabarismes linguístics pensant que ens poden enredar una vegada i una altre. I a més a sobre, i amb tota la barra, esgrimeixen l'argument de que hem de ser "responsables" i "solidaris"... Però Quina Barra...!!!

Aquí la seva tècnica, que se'ls veu el llautó, és anar allargant el procés, esperar a veure si arriba la sentència del T.C., que acabi de retallar les expectatives d'un bon finançament, i al final intentar "in extremis" arribar a un mal acord amb els catalans, que sigui una almoina que no satisfaci a ningú, fent veure que al final són generosos i tot, i que fins i tot sembli que tots hi hem guanyat...

Això últim, no s'hauria d'admetre, i si no reaccionem i plantegem ja el "tancament de caixes", retenim els diners a Catalunya, i els obliguem a baixar del burro i a negociar, no tenim res a fer.

Si s'ha d'incomplir alguna llei, doncs, què hi farem..., hem tingut molts bons mestres en aquesta pràctica, oi?.

divendres, 22 d’agost del 2008

El "Llistillo", "pardillo" del tripartillu...




Je, je, quina gràcia, oi?








El "llistillo"-"pardillo" del tripartillu, ha ficat la pota fins al fons de tot.

Si alguna cosa NO necessitàvem a Catalunya a l'hora de defensar el nou finançament, era que algú tingués la mala idea, la idea més poca solta, de trencar la feble unitat aconseguida pels partits catalans a l'hora d'afrontar la negocació definitiva.

No estàvem prou emprenyats per l'incompliment de l'estat davant la llei de l'Estatut, que com deia l'altre dia, se l'han passat pel "forro" dels c.....s, que ara arriba aquest "pardillo" i ho fot tot enlaire. Ara sí, ara no, li toquen la barbeta, l'embauquen, i ara una lletra o pagaré a 90 dies...

Com diu l'editorial d'avui de l'AVUI, quan s'esberla la unitat, Catalunya s'afebleix, Solbes respira, la Moncloa riu i Espanya se'ns rifa. I, cosa que encara és pitjor, els diners es queden allà, encara que per llei ---què dic "llei"... per què serveixen ?--- i per raons hagin de venir cap aquí.

I per acabar-ho d'adobar, surt el Carod amb arguments alambicats, intentant justificar l'injustificable, i dient que no passa res, que en definitiva és el govern català qui té l'última paraula, quan el "listillo-pardillo" els ha deixat amb el cul en l'aire... Carai, quin poder de decisió que tenen els de ERC.

Ay, Déu meu, quina colla de polítics tenim... Hem de recollir el guant que l'altre dia a Prada de Conflent ens va llençar en Joaquim M. Puyal, quan va dir que: Davant les tebiors polítiques, la nul·litat de les administracions i la submissió de bona part dels mitjans de comunicació a l'hora de defensar Catalunya, Puyal apel·la a la responsabilitat personal per salvar la nació. Quan hi ha tantes coses que fallen en la defensa del país, calia una crida com la seva pel compromís individual. És voluntari, però estaria bé que li féssim cas.

També avui recullo les opinions d'un lector de l'Avui que diu: Sembla que els actuals polítics en exercici no són capaços de desvetllar lideratges que anteposin Catalunya, en la defensa dels seus drets i necessitats, als seus particulars interessos. Uns per sucursalisme, aliats amb el nacionalisme espanyol... I els d'aquí, pel seu tacticisme de partit --assegurar-se la cadira-- (oi sr. Carod ?), que fa que molts dels seus seguidors haguem d'anar a votar amb el nas tapat a les eleccions. Ens calen cares noves, per un possible trencament amb l'Espanya d'ara, i per poder respondre als reptes del segle XXI.

Opinions que jo comparteixo plenament, especialment després de veure la darrera actuació del govern d'Espanya amb l'incompliment flagrant, inexcusable, antidemocràtic, de la llei de l'Estatut de Catalunya.

divendres, 15 d’agost del 2008

Les Lleis es fan per passar-se-les pel “forro”... -quan convé-

L’espectacle lamentable que estem vivint a Catalunya amb tot el tema del finançament i de l’Estatut, ens permet fer les següents reflexions i afirmacions tot recollint opinions i expressions de diversos polítics, comentaristes, lectors i periodistes que s’han fet aquests darrers dies...

Tenim un govern de l’Estat que incompleix les lleis quan vol i a sobre encara intenta justificar-ho...

El govern de l’Estat ha incomplert l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Això és sense pal·liatius, una actitud antidemocràtica i il·legal de l’executiu espanyol.

Zapatero passarà a la història per ser el president més fals que hi ha hagut al govern espanyol.

Aquí no es compleix ni amb la llei ni amb el dret.

Aleshores, ¿Amb quin autoritat poden demanar als ciutadans el compliment de les lleis, fins i tot de lleis menors?.

Si s’ha fallat a la democràcia i a la llei, perquè els ciutadans si no paguen a Hisenda els ha de caure el pes de la llei?, i un rave... (Castells)

De l’Estat espanyol no en sortirà mai res de positiu envers Catalunya, això està tant demostrat com la llei de la gravetat. Per tant només queda una solució...

¿Per què els ciutadans de Catalunya, no ens coordinem i promovem un tancament de caixes amb l’estat espanyol davant la seva actitud il·legal i antidemocràtica?. A partir de l’any vinent paguem el nostre IRPF a la Generalitat de Catalunya en lloc de pagar-lo a l’Estat espanyol. Ja sé que no és fàcil perquè hi han de participar els empresaris, però ara tenim nosaltres més autoritat per fer això, que no pas l’Estat per demanar-nos que els paguem a ells.

Al cap i a la fi, a pagar l’IRPF a l’Estat només ens hi obliga una llei, i com està àmpliament demostrat aquests dies, a Espanya les lleis hi són per incomplir-les, per... com deia al començament, per passar-se-les pel forro...!!!

Apa doncs, o ens hi posem ara, o deixem-ho estar. Primer lluitem, per la independència i després ja ho farem per millorar el nostre govern.

¿Oi que ells, quan els interessa, no agafen sempre la Constitució, brandant-la com si fos la Sant Bíblia, per invocar el compliment de la llei?... quina barra, i quina hipocresia...!!!

Mireu que ha dit en Solbes: ...que ha de ser la Constitució (la Bíblia, altre cop) qui en determini el nou model, que ha de garantir el finançament de totes les altres comunitats –és clar, el “café para todos”-. Però aquest equilibri que preten Solbes és impossible, perquè si l’Estat no aporta més diners al fons, d’on han de sortir? Si Catalunya ha de guanyar més diners, qui està disposat a perdre’ls?. Ningú... i aquí està la mare dels ous...!!!

S’han publicat després de més de 20 anys les famoses Balances fiscals, però què?... paper mullat, també se les passen pel “forro”... S’ha de posar límits als fons de solidaritat, però què passa?, que les Comunitats autònomes més beneficiades de la nostra solidaritat s’han negat en rodó. Més que solidaritat, elles entenen que l’aportació de Catalunya és com una obligació.

El debat del govern de Catalunya amb el de l’Estat en el front del finançament no pot acabar bé. Perquè Catalunya guanyi algú haurà de perdre. I ningú està disposat a fer-ho...!!! I el govern de Zapatero, malgrat les irresponsables promeses del seu president, ha estat incapaç de fer l’esforç necessari perquè els que més guanyen amb aquest sistema injust no guanyin tant. Perquè el perdedor habitual no perdi tant.

Som on èrem. Catalunya no guanyarà aquesta partida. La situació és gravíssima. L’Estatut no s’ha acomplert, malgrat ser una llei –recordem’ho una vegada més-. I encara hi ha miserables que afirmen que no passa res perquè una llei recorreguda davant el T.C. no ha de ser complerta. (Sanchís)


I la sempre super elegant vicepresidenta –elegància amb diners catalans, potser?- té la barra de dir, amb cara d’emprenyada, que el president Montilla, quan s’ha atrevit a posar les cartes sobre la taula, “s’ha excedit verbalment”. Però com s’atreveix a renyar a tot un president de Catalunya?. Que és que potser el govern s’ha irritat perquè els catalans comencem a bellugar-nos i ha dir les veritats? Doncs que es preparin, perquè això no ha fet més que començar. Quina barra, ja n’hi prou de fer el prèssec i el messell.

Si els catalans no ens unim tots, ciutadants, govern, partits polítics -ei, sobretot-, empreses, institucions, i tots junts ens plantem. Tanquem la caixa, i ens administrem nosaltres mateixos…, o l’Estat, fals, manipulador i mentider que tenim, continuarà fent volar coloms, fent promeses de mal pagador, i a sobre pixant-nos a sobre, i encara dient-nos, a més, que som insolidaris.

Encara avui, 14 d’agost, a la roda de premsa d’en ZP, després del consell de ministres, amb cara de contrariat i seguint el mateix discurs “ranci” i tronat de la vicepresidenta, ha tingut la barra de mantenir el discurs que el govern ha complert el compromís i el termini dels dos anys pactats a l’Estatut per resoldre el finançament, perquè ells ja han fet una proposta. “Jo he complert”... Quina cara...!!! una merda de proposta han fet, i es queden tan amples i tan satisfets, i a sobre pretenen enganyar a la resta dels ciutadans. A partir d’ara, aquí ja no ens creiem res de res, de gent sense paraula, mentiders i trileros...



S’ha acabat el bròquil...!!!

* * *


dilluns, 11 d’agost del 2008

NAPOLI, el comiat.... (12)

(La sèrie comença aquí...)

Les poques hores lliures que ens quedaven cada tarda en retornar a Nàpols després de les sortides del matí, les vam aprofitar per passejar una mica pel centre i descobrir indrets interessants de la ciutat, que ara vull reflexar aquí abans de tancar aquesta llarga crònica del nostre viatge a la Campania italiana.

Ens hem assegut diverses vegades a la terrassa de l'històric i famós Cafè Gambrinus, a la plaça Trento e Trieste tot veient passar la vida de Nàpols davant nostre,

vam trepitjar les galeries Umberto I, amb la seva magnífica estructura metal·lica,

vam veure els dos Castells, el Nuovo

i el de l’Ovo,

i també vam aprofitar per visitar magnífiques esglésies com les de San Lorenzo
i San Domenico Maggiore,

així com l’espectacular carrer dels pessebres, la via San Gregorio Armeno, on molts artesans des de molt antic es dediquen a l’art de les figuretes de pessebres.

S’hi poden descobrir autèntiques meravelles.

Vam passar per davant del Municipio, l’Ajuntament de Nàpols,

i no vam gosar ficar-nos, només vam treure el nas, en algun dels bigarrats carrers de l'antic
“quartieri spagnoli”.

I també tot prenent un gelat a la Via Partenope, davant del port de Santa Lucia, vam poder contemplar a l’horitzó la silueta retallada de l’illa de Capri,

uns nuvis que s’acabaven de casar,

i el sempre omnipresent volcà adormit, el Vesuvi, presidint’ho tot.

* * *

No ens queda res més que tancar a poc a poc els ulls i recordar amb calma totes les sensacions viscudes, totes les meravelles contemplades, totes les obres d’art, monuments, i tots els paisatges que ens han acompanyat aquests dies, mentre deixem sonar una música alegre i napolitana que ens recordarà aquestes terres cada vegada que la sentim de nou...





* * * * *

CASERTA, el Palazzo Reale i la Vecchia... (11)

(La sèrie comença aquí...)

Situa als afores de Nàpols, uns 20 km. al nord de la ciutat, es troba la població de Caserta on hi ha aquest impressionant palau de color blanc encarregat pel rei Borbó Carles III, el 1752, i que trigà gairebé un segle a completar-se.

Desitjós de construir un palau d’acord amb la seva visió de la nova monarquia, va encarregar el projecte a l’arquitecte Luigi Vanvitelli, qui va realitzar aquesta obra d’art. Un edifici que volia rivalitzar amb Versalles.
I ho va aconseguir més o menys, ja que el Palazzo Reale, o la Reggia, consta de cinc plantes, 43 escales, 1790 finestres, i 1200 estances distribuïdes entorn a quatre patis interiors.

Algunes de les múltiples estances que vam visitar estan magníficament decorades amb pintures als sostres i parets, i amb mobiliari de l’època.

També he agrupat una mostra dels continguts del Palau en aquest àlbum que trobareu aquí sota...

Caserta -Palazzo Reale-

El més espectacular, però són els seus jardins que es poden comparar als de Versalles. Hi ha una cascada i diversos estanys amb estàtues tot al llarg dels gairebé 3 km de llargada del jardí. Per això atreu a molts visitants a qui els agraden els jardins ornamentals i les grans residències reials.

Nosaltres ens hi vam passejar una bona estona pels jardins i també vam profitar per fer la foto “oficial” conjunta de tot el grup d’amics que vam compartir aquest agradable viatge per Itàlia, del 17 al 27 de juliol de 2008.

* * *



Després de dinar ens traslladem a conèixer la pintoresca localitat de Caserta Vecchia, just al nord-est de la població moderna, i val la pena la visita especialment per conèixer la seva catedral del segle XII, San Michele Archangelo. Una de les esglésies romàniques més belles de la regió.






* * *

Després de la visita, donem per acabat el viatge amb una flor,

i retornem a Nàpols per començar a preparar les maletes. Demà tornem cap a Barcelona

(La crònica del viatge a Nàpols continua –i acaba, ara si- aquí... (12)

diumenge, 10 d’agost del 2008

AMALFI, i la “Costa Divina”, amalfitana... (10)

(La sèrie comença aquí...)

La costa Amalfitana és la part més meridional de la Península sorrentina, un sortint muntanyós amb les vores plenes de penya-segats, que constitueix el braç meridional del golf de Nàpols.



Aquest tros de costa és una delícia constant, un petit tros de paradís que pren el seu nom de la seva principal població, Amalfi, i també són destacables les poblacions de Positano i Ravello

que atreuen a multitud de gent per seu irresistible atractiu.
No en va els italians l’anomenen la “Costa Divina”,

però no cal oblidar que aquest és un dels llocs de vacances més populars i cars d’Europa. Millor visitar-la fora de la temporada alta si es vol gaudir plenament i amb tranquil·litat de la seva bellesa.

Els pobles semblen penjats a les roques i a punt de caure al mar.

Llarguíssimes escales baixen a les cales profundes que s’obren espai entre les roques, les terrasses són plenes de llimoners, jardins exhuberants,

i magnífiques vistes sobre les aigues blau turquesa

i sobre les muntanyes dels Monti Lattari que conformen aquesta península.

Tot això ho podem veure des de la sinuosa i estreta carretera que recorre tota la costa desde Sorrento fins a Vietri sul Mare,

una de les rutes més atractives d’Itàlia, però no apta per gent amb vertígen...

Vam tenir la sort que la nova guia que ens acompanyava aquell dia, la Patrícia –molt simpàtica per cert- va tenir l’encert de proposar-nos de fer una part del recorregut de la costa per mar. Així, doncs, després de la visita no massa interessant a la Grotta dello Smeraldo (de l’esmeralda), vam agafar una barca tipus golondrina,

que ens va portar al llarg de la costa fins a la localitat d’Amalfi on dinaríem.

Val a dir que aquest tros del viatge va ser magnífic i vam poder contemplar des del mar una perspectiva diferent i molt més espectacular del que realment és aquesta inexplicable costa, que s’ha de veure i viure en directe. Les paraules i les fotos queden curtes davant de tanta bellesa.

A part d’alguna de les fotos que ja he anat intercalant fins aquí, penso que val la pena adjuntar, com he fet anteriorment, la possibilitat de veure totes les fotos (160) que vam poder recollir des de terra –la majoria des de l’autocar- i des del mar, d’aquesta impressionant costa...

Vegeu els àlbums aquí sota

La costa Amalfitana -des de terra-

La costa Amalfitana -des del mar-

* * *

Dinem a Amalfi, i després de dinar anem a visitar, alguns el poble, i altres el Duomo, la seva important catedral.

Amalfi és rica en monuments perquè va ser una de les quatre potents repúbliques marineres que a l’edat mitjana (839-1135) va establir relacions fecondes amb altres països, en especial amb l’Orient.

Testimoni del seu passat gloriós és el conjunt monumental de la seva Catedral que inclou el Claustre del Paradís, la Basílica del Crucifix, la Cripta de Sant Andreu i la Catedral, dedicada a l’apòstol Sant Andreu –patró de la ciutat-.

Una llarga escala de 57 graons del 1728, ens porta fins a l’atri preciós de la Catedral.

La façana actual es va acabar el 1891, substituint la façana barroca que es va enfonsar al 1861. La façana està coronada per un timpà amb mosaics daurats amb una escena de l’Apocalipsi de Sant Joan i un Crist assegut en un tron. Tota la façana és força espectacular.



El claustre del Paradís és l’antic cementiri dels nobles d’Amalfi, edificat entre el 1266 i 1268. Podem admirar l’encant dels arcs entrellaçats d’estil oriental sostinguts per 120 fines columnes.




Dins el claustre hi ha restes de mosaics bizantins, i frescos de la segona meitat del 1300.

La Basílica del Crucifix, el nucli de la qual data del 596, és actualment dedicada a museu on s’exposen peces d’autèntic valor artístic.

La Cripta és el cor d’Amalfi, perquè aquí es conserven el cap i els ossos de Sant Andreu, el primer deixeble de Jesús. Avui la cripta té forma barroca del 1600,

i és d’admirar la volta pintada al 1660 amb escenes de la Passió de Jesús.

En l’altar central hi ha una gran estàtua de bronze de Sant Andreu, obra de Miquel Àngel Naccherino, florentí (1604), que va ser deixeble de Miquel Àngel Buonarroti.

L’interior de la Catedral de forma barroca és del segle XVIII, i amaga la primitiva església d’estil romànic. Té marbres policromats i el sostre amb cuarterons també policromats que li donen un aspecte fascinant.

* * *

També aquí adjunto un àlbum amb totes les fotos d’aquest conjunt força singular que constitueix aquest Catedral d’Amalfi.

Amalfi - la Catedral

Després de la visita d’Amalfi, seguim la ruta per la cornisa de la costa veient a vista d’ocell la resta de pobles, Atrani, Minori, Maiori, Cetara, i finalment Vietri sul Mare, famós per les seves ceràmiques, però que no poguérem visitar a causa de la impossibilitat d’aparcar el gros autocar que ens transportava. Una autèntica llàstima...!!

Finalment, carretera, migdiada i retorn a Napoli...

* * *

Demà, l’últim dia d’estada a Nàpols, anirem al Palau Reial de Caserta i Caserta Vecchia...

(La història continua aquí... 11)

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin