dissabte, 31 de gener del 2009

Per terres de Castella... (03) - Béjar, Candelario, Bonilla de la Sierra, Piedrahita

- La història comença aquí...






El tercer dia de viatge per terres castellanes ens depararà sorpreses interessants. La primera d'elles conèixer un altre punt emblemàtic, centre espiritual de la comarca de Béjar, ja dins la província de Salamanca, el Santuario del Castañar.

Enmig d'una feble nevada arribem fins a Béjar, capçalera i capitalitat de la comarca, a l'extrem sud-oriental de la provincia de Salamanca. Llindant amb Ávila i Cáceres. Ciutat important per la seva industria tèxtil. No ens aturarem, però, passem de llarg per enfilar-nos per la muntanya un parell de kilòmetres fins arribar al Santuario del Castañar.

Aquest Santuari, no solament és el cor de la ciutat, sinó també de la seva comarca. És el centre espiritual de la regió, en una paraula. La tradició o llegenda, és la mateixa de totes les mares de Déu trobades. Uns pastors la van trobar en aquest indret i aquí es va voler aixecar el Santuari per venerar-la. Ho podeu llegir en la placa que hi ha a l'entrada del recinte.

A partir del 1946 els custodis de la Verge són els pares Teatins, com abans ho foren els franciscans. Cada 8 de setembre se celebra la festa de la verge i la traslladen en processó fins un mirador de la muntanya des d'on la Verge beneix les terres de Béjar.

Al costat d'aquest santuari hi ha una petita singularitat, la plaça de toros més antiga d'espanya. El 1667 es va realitzar la primera corrida.

La segona visita del matí ens traslladarà fins al bonic poble de Candelario.


Famós per les característiques de les seves cases d'un poble típic de muntanya, però sobretot per la importància que va tenir temps enrera per la seva industria xarcutera. No en va té la fama de ser el lloc on es va començar a elaborar el primer xoriço ibèric -boníssim per cert-.
La rebuda va ser freda i grisa, però ens disposem a patejar-lo...

El poble sorpren gratament per l'arquitectura típica dels seus carrers i edificis, molts dels quals encara conserven l'estructura original amb tres nivells, el primer de pedra on es manufacturaven tots els productes del porc, el segon per viure la família, i el tercer o golfes on es curaven els embotits amb el fum de la fusta de castanyer.

Una originalitat del poble són les anomenades "batipuertas", que podem veure a l'entrada de moltes cases.


Sobre l'origen hi ha diverses teories, una podia ser per evitar l'entrada de la neu a la casa, o l'altre que quan es feia la matança del porc a la planta baixa, es tancava aquesta batipuerta per evitar l'entrada d'animals que volguessin menjar-se el productes que allí s'elaboraven...
Aquí sota podeu veure una mostra d'una "batipuerta" ben antiga, potser no tant com ens indica el seu llindar (1762), i que mostra ben clarament el desgast dels anys i de les inclemències del temps


Pugem i baixem pels carrers costeruts del poble admirant la seva aquitectura i singularitats, trobem alguns racons antics plens d'encant i de nostàlgia d'altres temps...


i visitem també a dalt de tot, l'església del poble,


on una senyora del poble de 83 anys, amb molt energia i molta gràcia, ens donà explicacions detallades de tots els altars, de les imatges, del retaule major i del magnífic artesonat mudèjar del sostre que hi ha al seu interior.

Després d'aquesta interessant visita a Candelario, tornem a l'hotel per dinar. És diumenge, som relativament a prop i a la tarda hem d'anar en direcció contrària per visitar altres dos localitats interessants

***
Ben dinat tornem a l'autocar per traslladar-nos a la localitat de Bonilla de la Sierra. Aquesta visita que ens va sorprendre enormement pel que allí vam trobar, ja l'he explicat en el primer post que he fet d'aquest viatge (vegeu aquí).

Acabada la visita a Bonilla la segona visita fou a la localitat de Piedrahita, a pocs kilòmetres de la nostra residència a Barco de Ávila.
Documentalment, el topònim de "Piedrahita" apareix per primera vegada el 1189, l'assigna Alfons VIII a termes de la Villa de Plasencia. La seva filla doña Berenguela, reina de Castilla, va establir aquí la seva residència en la fortalesa de la villa i aquí va nèixer elseu fill Fernando III "el Santo".

En l'actualitat l'església parroquial es troba on va estar l'antiga fortalesa del que s'anomenava el "Señorio de Valdecorneja".
(aquí trobareu una breu resenya històrica de la vila)



Com a fet més destacable d'aquest indret és que el primer compte de Piedrahita, D. Fadrique Álvarez de Toledo, cosí dels Reis Catòlics, en l'any 1485 va prendre possessió del "Señorio de Valdecorneja" i de la "Casa de Alba".

Entre els molts "Duques de Alba" que es van succeir, cal fer menció de D. Fernando de Silva y Álvarez de Toledo, XVI señor de Valdecorneja, i XII Duque de Alba, que va ordenar construir a l'arquitecte francès Jacques Marquet "El Palacio de los Duques de Alba"

d'estil neoclàssic, amb una extraordinari pati d'armes al davant i uns jardins immensos i versallescos al darrera.


La vila va tenir el seu màxim esplendor durant el Ducat de Maria Teresa del Pilar Cayetana de Silva y Álvarez de Toledo, que farà d'aquest palau el seu lloc de descans preferit. Durant les seves estades el palau era lloc de reunió d'artistes i intel·lectuals de l'època.




Entre ells el seu gran amic Francisco de Goya hi va estar diverses vegades i fou en la seva estada de l'any 1786 quan va pintar "La vendimia" i "El verano" en aquest mateixa localitat.

"El verano"


* * *

➢ la història continua aquí... (04)

dijous, 29 de gener del 2009

Per terres de Castella... (02) - Gredos i Arenas de S.Pedro

- La història comença aquí...

El segon dia d'estada per aquestes terres es va aixecar fred i núvol.
Les estribacions de la Serra de Gredos que podíem veure des de l'hotel es veien cobertes de neu. La nevada durant la nit havia estat força important, els camps eren ben blancs i el bestiar resistia estoicament la freda temperatura.

La perspectiva, doncs, era de passar fred i amb la incògnita de saber si podríem fer la ruta, ja que s'havia de travessar el Puerto del Pico (a 1.352 m.) per arribar a la part meridional de la Serra on es troba ubicat el poble d'Arenas de San Pedro (a 510 m. d'altitud).


En algun moment va semblar que l'autocar podia tenir problemes, la carretera era ben blanca, però el nostre xofer amb perícia i prudència, i amb marxes curtes, va anar circulant a poc a poc fins que la pèrdua d'alçada va anar fonent la capa de neu que cobria la carretera.

El paisatge de la Serra de Gredos era molt bonic...


I un cop superat el port del Pico, entrem a la capçalera de la Vall del Tietar, que en una baixada vertiginosa ens porta fins a la població d'Arenas, contemplant pel camí el paisatge i un magnífic castell el dels Alburquerque, a la població de Mombeltran.

Abans d'entrar al poble d'Arenas, ens desviem uns pocs kilòmetres per arribar al Santuari de San Pedro de Alcántara, primer objectiu del dia d'avui. Situat en un entorn típicament "serrano", és un lloc de culte de la contrada de la Vall del Tietar.

Ens rep un frare franciscà que ens explica l'origen del convent i la seva circumstància, la vida del sant, etc. i després ens acompanyà a veure les instal·lacions i en especial el petit museo d'art sacre i les seves obres d'art. En destaquen principalment algunes de molt curioses i fins i tot sorprenents, fetes d'ivori i de procedència filipina, de l'època que els frares van ser en missions per aquelles terres...

En primer lloc, la Butlla de canonització del sant, datada del 1660

i veieu aquí un petit recull d'algunes de les peces destacables del museu...










































Aquest santuari és l'últim convent que va fundar el sant en el mateix lloc on hi havia una petita ermita dedicada a Sant Andrés del Monte. La mort aquí del fundador va fer que el lloc es convertís en centre de la devoció de tota la gent de la Vall del Tietar i també d'altres llocs de la península.
Al segle XVIII, amb l'ajuda de Carles III i amb el projecte de Ventura Rodríguez, es va aixecar el convent que avui existeix, amb una capella Reial magnífica, de planta octogonal amb columnes de marbre i una cúpula majestuosa. A l'altar major es representa l'apoteosi del sant en un magnífic baix relleu de marbre de grans dimensions, realitzat per Francisco Gutiérrez en 1773.
A sota hi ha una urna de pòrfir que guarda les restes de San Pedro de Alcántara.

Després d'aquesta visita anem cap a Arenas de San Pedro, (vegeu la seva història aquí) temps lliure per coneixer una mica els topants, fins l'hora de dinar. Potser el més destacable de la població és el seu castell del "Condestable Dávalos", també anomenat de la "Triste condesa", l'església, i el pont d'Aquelcabo, avui conegut com a pont vell.

El castell fou habitat pel condestable Don Álvaro de Luna, que apareix anomenat en les "coplas" de Jorge Manrique a la mort del seu pare. El "condestable" però, mai va ser senyor de la fortalesa, sinó que aquesta va pertànyer a la seva segona esposa, doña Juana de Pimentel, que va rebre el "señorio de Arenas" i les seves viles com a dot matrimonial.

***
A la tarda ens encaminem cap a la localitat propera de Ramacastañas, per conèixer un accident de la naturalesa, les Grutas de El Aguila, que foren descobertes l'any 1963, de manera fortuita per uns joves que jugaven per l'indret i observaren un forat per on sortia vapor... es van introduir i trobaren les coves espectaculars.

És una cavitat kàrstica originada per una sèrie de procesos geològics desarrollats sobre roques calcàries Paleozoiques del període Càmbric inferior (al voltant de 500-540 milions d'anys).
La característica més destacada de les coves que vam visitar és la gran varietat de tonalitats que s'han format per la filtració de materials i minerals diversos, la qual cosa li dona unes coloracions molt maques i variades.
Com passa en altres llocs, que ja he comentat, aquí no deixen fer cap mena de fotografia, ni tan sols sense flash... per això he intentat escanejar una il·lustració del fulletó informatiu per que en pogueu tenir un tastet...



















(si voleu més informació sobre les coves, podeu trobar-la aquí en la seva web)
***
Després d'aquesta singular visita, una de les sorpreses que tenen aquests viatges de Mundo Senior que a vegades et porten a conèixer coses insòlites o poc conegudes, reprenem el viatge de tornada cap a Barco de Àvila, travessant altre cop tota la Sierra de Gredos, ara ja sense problemes per la neu, i amb unes vistes esplèndides amb la coloració que li dona el sol de la tarda quan va cap a la posta.

* * *

(demà, diumenge, farem sessió doble, al matí anirem al límit de la província llindant amb Extremadura, per conèixer Béjar i el Santuari del Castañar i el poble de Candelario, famós per les seves "batipuertas" i pel seu xoriço de qualitat, i a la tarda visitarem Bonilla de la Sierra i Piedrahita)

- la història continua aquí... (03)

dimecres, 28 de gener del 2009

Per terres de Castella... (01) - Ávila

- La història comença aquí...

Aquesta nova sortida de sis dies per terres de Castella i Lleó amb Mundo Senior, ha tingut una diferència important en quant a les anteriors.
Ens han hostatjat en un magnífic hotel a la localitat de Barco de Ávila, una població de 2500 habitants, situada al peu de la Sierra de Gredos, a 1009 m. d'altitud. Está situada en el límit de les provincies de Salamanca, Cáceres i Ávila, al suroest d'aquesta, i és el cap natural de la comarca formada per les Valls del riu Tormes i del Aravalle, més conegut com Alto Tormes. Queda a mig camí entre Ávila i Palencia.

L'hotel Real de Barco (3***S), és realment esplèndid i molt recomanable. Les habitacions són super confortables, molt ben equipades, les parts comunes àmplies i agradables, i el menjar, aquesta vegada, contràriament al que sol passar en altres viatges de Mundo Senior -que sembla et vulguin fer aborrir el menjar de tant mal fet i escàs-, ha estat molt correcte, fins i tot diria que molt bo.

Amb aquesta base d'operacions, doncs, tan confortable, ens disposàrem a visitar el primer dia la ciutat d'Ávila, que era a uns 70 kilòmetres d'aquí.

L'autocar ens traslladà en poc més d'una hora fins al Centre d'Informació de visitants on ens recollí a peu de muralla el guia local, en Martin, un senyor de mitja edat simpatiquíssim.

En arribar a Ávila per primer cop, impressionen de veritat les seves magnífiques muralles del segle XII, tan ben conservades..., amb els seus 2,5 kms de longitud, amb 2500 merlets, 88 torres, 6 portes + un absis catedralici i una espadanya...

però de fet, què podria explicar d'Ávila, que és una ciutat tan coneguda per mitja humanitat, i tant famosa precisament per les seves muralles...?

La visita guiada consistí en circular per dins del recinte emmurallat de la ciutat medieval, tot contemplant els seus temples, palaus i mansions de la noblesa castellana.

Vam poder contemplar la magnífica portalada original de la catedral, ara en un lateral, que visitaríem per la tarda, el Palau episcopal, l'impressionant palau dels Dávila, seu d'un llinatge nobiliari a partir del segle XIII,

el Torreón de los Guzmanes, un dels més singulars de la ciutat,
construït a principis del segle XVI.

La Mansión de los Superunda, palau renaixentista del segle XVI, el Palau de los Almarza, altres portes d'accés a les muralles, amb alguna perspectiva magnífica de la seva longitud,





per acabar visitant, com era obligat,
el Convent de Santa Teresa, edificat en el segle XVII damunt del solar de la seva casa natal, d'estil barroc i ple d'imatges de la santa atribuïdes a Gregorio Fernández.


En la capella-oratori de la Santa, lloc de culte per excelència de la ciutat d'Ávila, el guia s'esplaià parlant-nos de la vida i miracles de la Santa i de les seves virtuts, mística i qualitats intel·lectuals.


(quin millor colofó que reproduir aquí al costat la cèlebre frase de Santa Teresa)

(cliqueu aquí si voleu aprofondir en la seva vida i obra)

Finalment veiem l'església de Sant Joan, i tot passant per la Plaza del Mercado chico i l'Ajuntament, acabem la visita guiada a la plaça de la catedral davant de la Mansión de los Velada...

* * *

Després de dinar temps lliure que vam aprofitar per entrar a visitar la Catedral i els seus tresors patrimonials, i després recòrrer altre cop alguns carrers de la ciutat i sortir per la porta de l'Alcázar
per veure l'església de Sant Pere, la primera església romànica d'Ávila

La Catedral impressiona pel seu aspecte de fortalesa.

Iniciada al segle XII en estil romànic tardà, va quedar rematada al segle XVI amb les traces de la primera catedral gòtica espanyola.
A l'exterior predominen més els detalls d'una fortalesa que d'un edifici religiós.
Al seu interior veiem el gòtic estilitzat i la magnífica silleria i l'orgue,



i també impressiona la girola i el sepulcre de "el Tostado" que va ser bisbe d'aquesta diòcesis, tan esplendorós que sembla més un retaule que no pas una sepultura, obra de Vasco de la Zarza, una de les obres més importants de l'escultura renaixentista de Castella i Lleó.

La girola és arquitectònicament un dels espais més singulars de la catedral...













Cal destacar també la Capella major, un prodigi de la darrera arquitectura romànica i primera del gòtic major,

amb el magnífic retaule, l'última obra de Pedro Berruguete (1503).

I finalment visitem el claustre i el museu ple d'obres d'art com, entre moltes altres, aquesta casulla-dalmàtica del segle XV.


(L'anècdota de la visita va ser el joc del gat i la rata amb el vigilant de la catedral, ja que aquest és un dels llocs dels que absurdament prohibeixen fer tota mena de fotografies. A la majoria de llocs i monuments està prohibit fer fotos amb flash, i ho entenc per no perjudicar amb la llum les obres d'art, però amb les càmeres digitals d'avui en dia que poden fer fotos perfectament sense flash, és realment discutible la prohibició, i sempre penses que els motius són més aviat comercials, així si vols un record t'obliguen a comprar postals i llibrets... El fet és que totes aquestes fotos que heu vist les vaig fer d'amagat d'una mena de "sabueso" que ens anava controlant i gairebé perseguint per tot el recinte. Quan girava l'esquena, jo darrera una columna..., clic, foto... i així tota l'estona. Quan ens mirava, tots fèiem cara de poker...)

Acabada la visita i per pair una mica tot el que acabàvem de veure, i treure'ns de sobre el fred i la gelor acumulada, vam entrar a prendre un café ben calent... Ávila és la capital de provincia espanyola situada a més altitud 1.130 metres, i el seu clima és sumament fred.

Malgrat això, encara vam continuar la nostra visita a la ciutat.
Sortírem del recinte emmurallat per la porta de l'Alcázar

per veure l'església de Sant Pere, primera parròquia d'Ávila, d'estil romànic i coronada per un bonic rosetó gòtic.

La prespectiva de les muralles i la porta des de la plaça de Santa Teresa és magnífica.


Finalment, per acabar ja el nostre periple per Ávila, ens dirigim a visitar la Basílica de San Vicente, fora muralla, situada just davant de la porta de Sant Vicenç, just aquella de la qual tenim una rèplica al poble espanyol de Barcelona

La basílica es va aixecar en el lloc on foren apresats pels romans i martiritzats al segle IV, en temps de l'emperador Dioclecià, el jove Vicenç i les seves dues germanes, Sabina i Cristeta, als quals està dedicada la basílica. Es construí entre els segles XI i XIV, d'estructura bàsicament romànica amb afegits d'estils posteriors, gòtic, protogòtic, i isabelí.

Destaquen de manera especial la portalada basilical,

la nau central i la capçalera romànica,

i especialment la tomba-sepulcre dels màrtirs que, en una sèrie de petites i magnífiques
esculptures policromades, narra el martiri dels tres germans.

El baldaquí que la cobreix és del segle XV.

A la cripta de la basílica es venera la Virgen de la Soterraña, imatge romànica que segons la tradició era del temps dels apòstols i va ser enterrada a l'arribada dels musulmans, d'aquest fet li ve el nom "soterraña". Ferran III "el sant", i Santa Teresa de Jesús li tenien gran devoció.

***
Ara sí que donem per acabada la nostra visita a la ciutat d'Ávila.
Encara des dels afores de la ciutat fem una parada per contemplar a la llum de la posta, la magnígica prespectiva de la ciutat emmurallada.


Hem pogut conèixer per fi una de les ciutats castellanes importants, que no havíem tingut ocasió de trepitjar fins avui, d'aquelles que sempre havíem sentit anomenar com ciutats de "rancio abolengo"...

(demà travessarem la Sierra de Gredos per anar a conèixer la zona de Arenas de San Pedro...)



➢ la història continua aquí... (02)

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin