dimarts, 31 de març de 2009

Temps de cireres - Extremadura (01)

- La història comença aquí...

Sortírem de Talavera de la Reina de bon matí amb la magnífica visió de la Serra de Gredos a la nostra dreta, camí del Monestir de Yuste.

La vista de la magnífica plana emmarcada pel massís de Gredos ens delectà la vista durant uns quants kilòmetres fins que vam arribar a Navalmoral de la Mata, on girant cap a la dreta vam anar a buscar la comarca de la Vera, regada pel riu Tietar. Passant per Talayuela ens arribem fins a Cuacos de Yuste on hi ha el monestir. Aquí vingué a passar els seus darrers dies l'emperador Carles Vè. o Ier. segons es miri...

Arribats al monasterio de Yuste, acompanyats per un guia local vam fer la visita de les estances on va viure uns pocs anys abans de morir l'emperador Carlos I de España.

El monestir va ser fundat a principis del segle XV per uns ermitans vinguts des de Plasencia, que posteriorment es van unir a la regla de Sant Jeroni.

L'emperador va voler retirar-se al monestir per morir. Transcric el fragment de la Wikipedia on ho explica:

"Regresó a España en una travesía en barco desde Flandes hasta Laredo, con el propósito de curar la enfermedad de la gota en una comarca de la que le habían hablado por su buen clima y alejada de las grandes ciudades, la comarca extremeña de La Vera. Tardó 1 mes y 3 semanas en llegar a Jarandilla de la Vera, lugar donde se hospedó gracias a la hospitalidad de los Condes de Oropesa que cedieron su castillo en dicha villa al Rey Carlos I. Allí esperó desde Noviembre de 1556 hasta el día 3 de febrero de 1557, a la espera de que finalizaran las obras de la casa palacio que mandó construir junto al Monasterio de Yuste. En este plácido lugar permaneció un año y medio en retiro, alejado de las ciudades y de la vida política, y acompañado por la orden de los Jerónimos, quienes guiaron espiritualmente al monarca hasta sus últimos días. Finalmente, un 21 de septiembre de 1558 falleció de paludismo tras un més de agonía y fiebres, causado por la picadura de un mosquito proveniente de las aguas estancadas de uno de los estanques construidos por el experto en relojes e ingeniero hidrográfico Tizzano.

En su testamento reconoció a Juan de Austria como hijo suyo nacido de la relación extramatrimonial que tuvo con Bárbara Blomberg en 1545. Lo conoció por primera vez en una de las habitaciones de la casa palacio del Monasterio de Yuste."

* * *

Després de la visita al monestir passegem per la veïna localitat de Cuacos de Yuste tot contemplant alguns dels seus interessants edificis d'arquitectura tradicional.
(Vegeu algun exemple...)














* * *
Després de dinar en un acollidor restaurant, ens dirigim en autocar a conéixer el poble anomenat "Garganta la Olla", en llatí "ad Fauces" (gola) anomenat així pel clot on està situat al peu de la serra de Tormantos i al costat d'una de les goles del terreny on hi ha unes mini cascades. El principal atractiu del poble es passejar admirant les façanes de les cases amb les seves balconades tradicionals que encara es troben dempeus.


Abans d'arribar al poble ens aturem en un mirador on hi ha un monument a "la Serrana de la Vera" que va ser una dona, segons conta la llegenda, que després de sofrir alguns desenganys amb els homes es va refugiar en una cova i als homes que se li acostaven, després de seduir-los i tenir relacions amb ells, els acabava matant...

Destaquen en el poble algunes cases molt antigues del 1700 i fins i tot alguna amb un capitell del 1576.


Destaquen també algunes antigues cases de jueus que han estat cristianitzades...


... o cases tan singulars com aquesta "casa de muñecas" pintada de blau per distingir-la clarament, i que era el lloc on s'exercia la prostitució, és a dir una casa de putes ben diferenciada, que sembla va tenir molt d'èxit a l'època en que els soldats que acompanyaven l'emperador Carles I, viven a la zona.

Seguint passejant algunes cases antigues ens sorprenen per la seva singularitat, i en especial aquesta anomenada la "casa de la peña" on tota l'estructura frontal s'aguanta damunt aquesta pedra


Acabem la passejada pels antics carrers d'aquesta vila anant a comprar la típica melmelada de cireres i unes llaunetes de pimenton dolç i picant, típic de la zona, sense deixar de contemplar la pau que inspira veure aquests veïns asseguts al típic "banc del si-no-fos..."

Aquests sí que es prenen la vida amb filosofia, no com nosaltres, colla de jubilats que anem adelerats tot el dia amunt i avall, pujant i baixant, fent fotos a tort i a dret... ??, ens fan una certa enveja o no...?
Es millor una cosa o l'altre?... aquí deixo la pregunta i vosaltres opineu...!!

* * *
- la història continua aquí... (02)

Temps de Cireres - La Vall del Jerte - Extremadura (00)


Feia temps que n'havíem sentit a parlar de la Vall del Jerte i de l'espectacle dels seus cirerers en flor així que arribava la primavera. Era un destí que ens semblava llunyà, però ves per on, amb motiu dels dos darrers viatges que vam fer per aquella zona, l'un a Extremadura, arribant fins a Plasencia (gener 2008), i l'altre a la comunitat de Castella i LLeó, fent estada a Barco de Àvila (gener 2009), vam tocar els dos extrems d'aquesta petita i amagada vall de l'extrem nord d'Extremadura.

El Club Català de Viatges va organitzar aquesta sortida per visitar la vall a finals de març i ens hi vam apuntar.

La primera cosa que vull destacar és que aquella impressió que sempre havíem tingut de que Extremadura era una regió pobre i deixada de la mà de Déu, ara ha canviat per complet. I tampoc la de que era una regió semi-desèrtica. La zona que ja coneixíem, des de Mèrida cap amunt, i les que ara hem visitat, en especial les valls del nord, de la Vera, del Jerte, i de l'Ambroz, desmenteixen totalment el mite sobre l'Extremadura seca i pobre. Són unes valls fantàstiques amb una vegetació exhuberant i talment podria semblar que ets a una vall pirinenca, per la varietat botànica i per l'aigua abundant.

Feta aquesta puntualització, anem a parlar una mica de l'itinerari i de les coses interessants que hem pogut descobrir en aquest nostre nou viatge cap a terres tan llunyanes i desconegudes per nosaltres.

El viatge es va fer en autocar, i la primera parada la vam fer a Calatayud i per tradició vam anar a dinar a l'Hostal-Meson de la Dolores, molt recomanable.

Després va venir la part més pesada del viatge, arribar a la perifèria de Madrid i donar tota la volta per l'entramat d'autovies i cinturons perifèrics de la capital (-i és aquí on t'agafen tota mena de mals pensaments veient el desplegament de força i d'inversió que s'ha fet a Madrid i comparant-lo amb la misèria que tenim a Catalunya, ...però ara es tracta de parlar de les coses maques d'un viatge i no de posar-se de mala lluna per les males arts dels polítics d'aquest país-).

Tot això encara es va agreujar una mica més amb l'avaria que vam tenir en l'autocar per una fallada de la connexió del turbo, que per dues o tres vegades ens va fer aturar, fins que finalment amb un invent del Manel, company de viatge i tot un manetes, ho va poder solventar reciclant una brida que va aguantar tota la resta del viatge, i també reconèixer des d'aquí la professionalitat i entrega del xofer, l'Andreu, que amb cos i ànima es va embrutar les mans i la roba per solventar l'avaria.
Això va fer que arribéssim al nostre destí de pernoctació del primer dia força tard, però sans iestalvis. Era a Talavera de la Reina.

➢ la història continua aquí...(01)

dilluns, 30 de març de 2009

Esclat dels cirerers a la Vall del Jerte

Ahir vam tornar de la vall del Jerte.

Ha estat una experiència molt gratificant, certament extraordinària, ja que a prop d'un milió de cirerers esclaten pràcticament al mateix temps i donen a la vall un aspecte magnífic, exultant de primavera amb la blancor de les seves flors.

Els que em llegiu habitualment recordareu que el mes de gener de 2008, vam visitar Extremadura i vam arribar fins a la ciutat de Plasencia (vegeu aquí), on molt a prop d'allí comença la vall del Jerte. La casualitat va fer que a través de Mundo Senior, ara fa tot just dos mesos, vam fer la ruta d'Àvila i Salamanca, i ens vam allotjar a la localitat de Barco de Àvila, que està tot just a uns 30 kms. de la capçalera de la mateixa vall del Jerte (vegeu aquí).

Així doncs, ara sí, hem pogut anar a conèixer i trepitjar la vall famosa per el seu cultiu extensiu de les cireres que en aquests dues primeres setmanes de primavera es vesteix de blanc intens quan tot just la neu de les muntanyes del voltant encara s'està retirant.

És tanta l'expectació que hi ha per veure aquest fenòmen de la naturalesa que molta gent es desplaça fins aquesta petita vall per contemplar-lo.

Vegeu com descriuen la situació els organitzadors de la Marxa senderista per la vall... "Marcha senderista del cerezo en flor":

En el Valle del Jerte al llegar la primavera, la naturaleza se viste de blanco para recibir los luminosos rayos del sol y los vientos calurosos que anuncian los tiempos de placer y fecundidad, traje blanco de novia hecho a fuerza de corazones y manos humanas que tiene su máxima expresión en la recogida del fruto . La Cereza es la culminación de esta unión cósmica en primavera.

* * *
Aquesta petita crònica és una pinzellada del que aniré penjant en dies posteriors..., la crònica del darrer viatge a terres d'Extremadura per veure aquesta petita meravella de la Vall del Jerte, i que ens ha portat a veure també llocs i pobles ben interessants, com el Monestir de Yuste, on va morir Carles I, la Garganta de la Olla, el poble de Cuacos de Yuste, la ciutat de Plasencia, la vall de l'Ambroz i el poble d'Hervàs, el Parc natural de Montfragüe, i finalment tota la vall del Jerte fins a la seva capçalera, el port de Tornavacas (1275 m.). La tornada la vam fer pernoctant a Segovia i aprofitant el matí del darrer dia per visitar la ciutat amb el seu magnífic patrimoni monumental, l'aqueducte, la Catedral i l'Alcázar.

I encara aquest darrer viatge ha tingut un plus afegit..., hem pogut coneixer gent molt maca, extraordinària, tant com a persones que com a companys de viatge..., en parlaré més endavant.

* * *

- enllaç amb l'inici de la crònica...

dissabte, 21 de març de 2009

Una altra sortida de Veterans...


El darrer dia d'aquest hivern, dijous 19, hem sortit d'excursió per segona vegada amb el grup dels Veterans del FEB.

Tot i ser el darrer dia d'hivern, l'esclat de la primavera era ben evident. La serra de Collserola guarda racons i petites valls ben amagades plenes de naturalesa, de grans arbres, de vegetació variada i esplèndida especialment aquest any de tanta pluja.


Aquest cop vam anar a fer un itinerari per la serra de Collserola, des de Vista Rica fins a Sant Medir i saltar pel collet de Montbau fins a la Vall d'Hebron.

La sorpresa del dia va ser el Bus de transport privat (?) -Marfina Bus- diu el bitllet, que des de la Plaça Lesseps -Príncep d'Astúries- s'enfila per la Rabassada fins a Sant Cugat..., l'interior del qual, amb els seients mig esbalandrats, ens va fer recordar per uns instants com si estiguéssim en algun dels països àrabs que hem visitat recentment. Malgrat la precarietat del transport vam arribar a destí sans i estalvis.

L'ermita de Sant Medir fou l'excusa per fer la paradeta i menjar la poma de ritual, i continuar la caminada per remuntar cap al coll que ens permetria saltar al costat mar de la serra. Però pel camí vam poder gaudir de l'espectacle dels primers arbres florits amb tot el seu esplendor.



Però el que no ens podíem arribar a imaginar és que trobaríem un petit espectacle... Una parella d'estruços dins un tancat, propietat d'un restaurant proper Can Jané, que en veure'ns es van posar tant contents que ens van obsequiar amb una dansa ritual... veieu-los aquí com actuaven...



Després d'una llarga remuntada i de travessar el coll, vam iniciar un vertiginós descens que en poc més de mitja hora ens portà de nou a la civilització. Vam espategar a la zona de Montbau, a prop del Velòdrom i del Parc del Laberint d'Horta.

Allà mateix, el comiat dels que es quedaven a dinar plegats, metro L3 i cap a caseta. Esperant la propera sortida per tornar a reunir-nos i gaudir de la natura amb bona companyia.

* * *

dijous, 12 de març de 2009

"IN MEMORIAM" - de l'abat Cassià M. Just

Avui, dijous 12 de març de 2009, fa just un any de la mort de l'estimat Pare Cassià M. Just. (vegeu aquí)

Amb aquest motiu aquest vespre s'ha celebrat a l'Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona, un acte molt emotiu en memòria seva, en record de la seva figura i per reflexionar sobre el seu llegat.

Sota el lema que va inspirar bona part de la seva vida al monestir "Ricevette Tutti", l'acte presentat de manera magistral per l'Antoni Bassas, ha tingut les següents intervencions:
el Sr. Joan Rigol, com a president de la Fundació Cassià Just, ha fet una glossa magnífica del P. Cassià.

Després hem escoltat les paraules molt emotives de la seva germana, la Sra. Teresa Just, que ens han conmogut a tots per la seva senzillesa i la seva calidesa, parlament que ens recordava molt la manera de parlar que caracteritzava el seu germà, l'abat.

A continuació un interludi d'orgue a càrrec de Joan Casals, que fou un dels seus alumnes d'orgue en els seus anys d'escolà.

L'actual abat de Montserrat, Josep M. Soler, ha fet un repàs complet de l'esperit que animava el pare abat, i ha destacat de manera important el seu tarannà principal, la facilitat que tenia per escoltar tothom. Escoltar a tothom amb aquella intensitat com si no hi hagués res més
important al món en aquell moment.

Qualitat que, als que vam tenir el goig de tractar-lo a fons, et feia sentir tant proper a ell, tan escoltat i alhora tant estimat que sentir aquell escalf i aquella confiança et feia feliç i t'omplia de goig en poder compartir una estona de conversa. Tenies sempre aquella sensació de que per ell, tu eres la persona més important del món. T'escoltava amb aquella atenció que et feia sentir molt proper a ell.

Finalment la coral dels Antics Escolans de Montserrat, han interpretat tres cançons.

I el Pare Sebastià Bardolet, com a vicepresident de la Fundació Cassià Just, ha conclós l'acte amb unes paraules d'agraïment a totes les entitats que l'han organitzat, i amb una pregària final.

La relació de les entitats que han col·laborat i en les quals ell hi va participar i s'hi va implicar, són les podeu llegir aquí al costat, i que amb molt d'encert i en poques paraules escollides, han volgut sintetitzar les idees claus del seu esperit d'ajuda i d'acolliment...
"Saber escoltar", "Acollir", "Mentalitat oberta", Indentitat catalana", "Conversa les idees i paraules", "Defendre sense complexos", "Acompanyar les fragilitats"...


Sota cada una d'aquestes idees s'apleguen unes entitats que, d'una manera o altre, van rebre el seu suport i el seu acolliment.

En aquest Primer aniversari de la seva mort, hem tornat a recordar de manera molt sentida la seva pèrdua i enyorar la seva bonhomia i la seva estimació.

Descansi en pau...

* * *

dimarts, 10 de març de 2009

La vida avança per etapes...





A mesura que passen els anys veiem com la nostra vida avança per etapes…



La infància, l’adolescència, la joventut, la plenitud, la maduresa, la tercera edat –no m’agrada gaire aquesta definició-, la vellesa o senectut, i la inexorable mort.

I potser us preguntareu a què ve tot això?. Doncs ve per que ahir la meva dona, la Marta, es va jubilar definitivament de la feina després de 50 anys de treball. Això vol dir que tan ella com jo –jubilat des de fa quatre anys- entrem en la plenitud dels temps… A partir d’ara ningú ens mana, ningú ens obliga, i anava a dir ningú ens paga, però no és veritat, l’estat magnànim del benestar, ens retorna en forma de pensió aquells “milions” de pessetes i d’euros que durant 50 anys hem estat cotitzant… Per tant, a partir d’ara podem organitzar les nostres vides al nostre aire i al nostre ritme. Hi ha qui té por de la jubilació, hi ha qui diu o que es sent com si a partir d’aquell moment fos ja una persona inútil, acabada, finiquitada. Res més lluny d’això.

Precisament avui dinant vèiem una entrevista amb el periodista Lluís Permanyer (el dels bigotis arromangats), que deia unes veritats com temples tot citant una obra de Proust, i és que no és l’edat la que fa envellir la persona, sinó la manca de curiositat i d'interès. Hem vist gent de 20 ó 30 anys que semblen vells, i vells de 80 que semblen joves, amb un esperit dinàmic i emprenedor, perquè la curiositat fa que busquis l’explicació de totes les coses i la recerca del saber fa cultura i et fa més savi, més intel·ligent. No sempre qui té més estudis és la persona més culte o més intel·ligent, moltes vegades confonem estudis o títols amb cultura, amb intel·ligència, i desgraciadament no sempre van lligades i en paral·lel.

Nosaltres, tan jo com la meva dona, mai ens hem tancat a aprendre coses noves. Això ens ha portat al moment present a tenir cada un de nosaltres el seu propi Bloc a internet, "Sorrobloc" i "Todoreh" dels quals n’estem molt i molt satisfets. Però no solament per això, sinó perquè també veiem que molta gent de la nostra edat i en les nostres mateixes condicions no han tingut aquesta curiositat i no s’han atrevit a introduir-se en el anomenat món de les “noves tecnologies” –ara ja comencen a no ser tant noves-, i van passant la vida d’una manera monòtona i avorrida. Nosaltres volem trencar el tòpic de que a molts jubilats només se’ls troba mirant les obres públiques de la plaça de Lesseps o qualsevol altre, i prenent el sol en un banc.

La nostra filla sempre ens ha dit que nosaltres som un “cas especial”… no sé si és un elogi o una crítica, però en tot cas ens fa gràcia que ho digui. A part del món d’internet, deixant a banda els Blocs, els Facebooks, els Myspace, els Twitters, Finetune, els mails, i moltes altres galindaines que podem utilitzar, també ens agrada conèixer llocs nous, sortir a caminar d’excursió, i també els viatges comencen a ser un dels nostres principals objectius. Els darrers que hem pogut fer, Egipte, Marroc, Bulgària, Grècia, ens han omplert de satisfacció, hem tingut vivències extraordinàries, i hem après moltíssimes coses. En tenim més en projecte, i a més a més els cursets, les lectures,
el tai-chi, les corals i els concerts, els voluntariats diversos ens els que col·laborem des de fa temps de manera compromesa, fan que actualment les nostres agendes comencin a semblar un camp de batalla on costa de trobar els forats per encabir-hi més coses.

A aquestes alçades tinc la impressió que la nostra jubilació comença a estar plena de sentit. Tenim uns anys per endavant, els que Déu vulgui, que podem i volem aprofitar al màxim possible i no renunciar mai a aprendre una cosa nova, una matèria nova, el nou funcionament d’un aparell, d’un programa informàtic, del que sigui…

Hem començat realment, una NOVA etapa, l’etapa de la jubilació, que no és una etapa fosca, trista, caduca, sinó tot el contrari, és l’etapa del goig “Jubilo”, “Jubilare”, l’etapa en definitiva, de l’alliberament, de la “gran llibertat”.


* * *

divendres, 6 de març de 2009

Nits clàssiques a Gràcia - Un nou concert de la Coral Espígol


Avui, divendres 6 de març, la Coral Espígol ha interpretat un nou concert a l'Auditori de la Biblioteca Jaume Fuster, dins el XIè Cicle NITS clàssiques a Gràcia, que organitzava l'Ajuntament de Barcelona.

Ha estat un concert que ha sortit força rodó, ja que l'auditori tenia una molt bona acústica, una part del repertori la Coral el té molt assumit, ja que pertany a l'espectacle Diàlegs entre Fauré i Saint-Saëns, ja interpretat diverses vegades, i les altres peces noves eren ben assajades.

En boca del seu director, en Quim Manyós, aquest és el primer concert d'aquest any 2009, que vol inaugurar un cicle de concerts per celebrar els 30 anys de vida de la coral.

El repertori interpretat va ser el següent:

Hymne a la nuit - J.Ph. Rameau
Lydia - G. Fauré
Calme des nuits - C. Saint-Saëns
Es gläntz die laue Mondennacht - J.G. Rheinberger
Sviatii bozhe - P.I. Txaikovski
Send forth Thy light - M. Balakirev
As torrent in summer - E. Elgar
An Irish blessing - Trad. irlandesa /J.E.Moore
Nerea izango zen - M. Laboa / J. Busto
Cant d'estiu - W. Ahlén
Cançó de batre - O. Esplà
Ciutat de Parella - D. Mercadal
Dansa de Castellterçol - Trad. catalana / M. Oltra

* * *

La meva reportera particular, la Marta, va aconseguir gravar la darrera de les nostres interpretacions, la Dansa de Castellterçol que afegim aquí sota com a petita mostra sonora del concert d'ahir...



El concert va tenir una segona part amb l'actuació del "Quartet La Negrina". Un quartet de joves intèrprets amb unes bones veus que s'han unit per gaudir interpretant Chansons, Madrigals i Villancicos del segle XVI.
El seu lema: Mas vale trocar plazer por dolores que vivir sin amores.

També aquesta melodia tan maca de Juan del Enzina, l'hem recollit en una filmació que podeu escoltar aquí sota.


Els components del Quartet són: Marta Carretón, directora d'orquestra - Yolanda Romero, ambientòloga - Toni Gibert, compositor - i Josep-Ramon Olivé, director de cor.

"La Negrina" va nèixer el 2007 amb la intenció de recuperar una pràctica musical ancestral. Es tracta d'aprofitar els moment d'oci per interpretar madrigals i cançons com a divertiment i per satisfer la curiositat d'uns joves músics tal i com ho feien el nobles dels segles XVI i XVII.

* * *

diumenge, 1 de març de 2009

El Pi de Formentor


El Pi de Formentor


Avui, tot remenant entre les moltes músiques que tinc guardades al meu PC per tal de reorganitzar-les, he retrobat aquesta meravella de cançó de la Maria del Mar Bonet, que sempre he trobat esplèndida.

Sobre un bonic poema de Miquel Costa i Llobera, la cantant va construir una cançó amb una força poètica i musical d'una gran qualitat i d'un gran sentiment. A mi sempre m'ha entusiasmat i vull que també la pogueu compartir...

(si voleu llegir la lletra del poema, cliqueu aquí..., o també la podeu seguir directament a sota del reproductor)


El Pi de Formentor

Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada
i li donà per trone l'esquerpa serralada,
per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que passa sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

(Versió de 1907)

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin