divendres, 31 de juliol del 2009

Des de Barcelona recordant el Pirineu...

En un dels meus darrers posts des del Pirineu aragonès, concretament el del dia 28/07, (vegeu aquí), vaig dir que en arribar a Barcelona penjaria algun petit vídeo que he anat fent aquests dies per aquests paratges esplèndids del Pirineu aragonès.

No em vull fer pesat i he escollit el que em sembla més representatiu i del lloc potser menys conegut del Pirineu, ja que és el de la Basa de la Mora, situada en una de les estribacions del Cotiella.

Espero que us agradi l'indret, per mi és un lloc preciós...

dimecres, 29 de juliol del 2009

La vall de Remuñe + Onomàstica

Abans d'ahir vam recórrer bona part de la vall de Remuñe.

És una de les altres valls interessants que pots visitar des de Benasc i sense gaire esforç...
Bé és un dir, perquè la pujada és constant, però la natura es mostra també tant exhuberant en aquesta vall que val molt la pena...


S'agafa des del final de la carretera de la vall de Benasc, la part alta, la que queda tallada sense sortida, al damunt mateix dels plans de l'Hospital.


Sense paraules, jutgeu vosaltres mateixos les belleses de la vall, especialment aquest any en que ha plogut molt i la muntanya està plena de verd, d'aigua abundant, i de varietat de tota mena de flors, lliris molts lliris, orquídees, margarides, campanetes, etc. etc.

Amb les imatges que poso aquí sota en tindreu un petit tast...

Aquesta darrera foto és molt simbòlica, jo hi veig la metàfora de la mort i la vida...
Un gran arbre corpulent va ser abatut fa anys per un allau i jeu mort a la vora del camí amb totes les arrels enlaire..., al costat ha nascut un plançó, un nou arbre que amb els anys arribarà a ser tant o més gran que l'anterior...

Això em dona peu per un altre paral·lelisme... Avui amb aquest darrer post arribo al número 200. No és cap final, evidentment, però és una fita per a mi important. 200 posts explicant coses que per mi han estat importants i m'ha agradat compartir-les amb tots vosaltres els lectors.

I avui per tant, ara i avui, després de l'esforç dels 200, comença una nova etapa, que coincideix amb el període d'estiu, de vacances, de dispersió, i per tant de més anarquia, de menys treball.
Anirem fent, això sí, sense presses però sense pausa.

* *

I res més adient que aquest post fet avui, dia 29 de juliol, en que celebrem Santa Marta, el sant de la meva dona, companya de vida, de fatigues i de caminades, a qui li dedico aquest darrer post ple de floretes...


Amb aquest lliri et desitjo Moltes Felicitats, Marta...!!!

* * *


dimarts, 28 de juliol del 2009

Ballibierna o (Vallhiverna)


Feia anys i panys que tenia desig de trepitjar aquesta vall. Avui finalment ho hem pogut fer.
Hi havíem estat fa sis anys, però sols arribàrem al petit estany de Corones

Avui de bon matí hem agafat al pla de Senarta, l'imponent autobús tot-terreny que enfila la impressionant pista de la vall i en una mitja horeta et deixa a 2000 metres d'alçada, al replà on hi ha la cabana refugi de Quillon.


A partir d'aquí pujadeta i més pujadeta fins assolir la Pleta de Llosás (2240 m.). És un lloc esplèndid on un riuet serpenteja pel prat de la pleta entre roques i petits avets i alguna que altra marmota fugissera,...

... i on jo no puc evitar de ficar-me a l'aigua. Es una atracció irresistible la que tinc quan veig un riu de muntanya i un lloc on poder-se ficar, m'hi fico. He estat a punt de fer-ho completament, però feia un airet molt fresquet i no he volgut correr el risc d'encostipar-me. L'aigua estava excel·lent, freda i molt estimulant.


La foto que m'ha fet la Marta ha quedat que semblo el rei Neptú sortint de les aigües...

En aquest indret hem dinat tot contemplant l'esplèndid panorama que ens rodejava, des de l'equena del mateix pic d'Aneto, el pic i la bretxa de Tempestats, i els pics Margalida i Russell.
I a la part oposada, tot el massís de la Tuca de Ballibierna. Un escenari fantàstic, obert, ple de natura d'alta muntanya..., un plaer pels sentits.


Quan ja ens havíem sadollat de contemplar tanta grandiositat, hem fet la baixada tot aturant-nos a fer moltes fotos, i com si en el fons ens sapigués greu marxar d'aquell indret.


L'autobús ens ha retornat al pla de Senarta i després amb el nostre cotxe cap a Benasc.

Posaria moltíssimes fotos, però tampoc vull fatigar al personal i a més, tots els amants de la muntanya segurament ja coneixen el lloc, però per a qui no el conegui això l'animarà a fer-ho algun dia. De veritat que val molt la pena.

Us deixo amb unes vistes precioses de muntanya.

(abans d'agafar el bus, mirem enrera per dir adéu a la Tuca)

Quan, de retorn a casa, tingui una connexió més ràpida d'internet, ja penjaré un parell de pel·lícules curtes que he fet on es pot apreciar millor tot el que us he dit fins ara.

divendres, 24 de juliol del 2009

Forau i Plans d'Aiguallut

Què podem dir d'aquest indret tant conegut que gairebé tots els amants de la muntanya ja coneixen?. Que té un encant superlatiu, i una bellesa extraordinària...

Encara que avui en dia per aquests indrets i itineraris normals o senzills, hi corre tota mena de "fauna", gent amb sabatilles o amb xancletes..., que no sé fins a quin punt saben o poden apreciar tanta bellesa.


(davant el salt s'aigua del Forau d'aiguallut)

Avui en dia es va a la muntanya sense cap preparació ni experiència i s'emprenen itineraris més o menys exigents, a les dues i a les tres de la tarda sota un sol abrusador, quan als qui ens agrada la muntanya, ja anem de baixada o retirada.. Quanta inconsciència...

(aquí el magnífic Pla d'aiguallut)

I tot això no ho dic per avui que en definitiva feia un dia esplèndid, amb fresqueta i tot, tirant a fred, un aire que era una mica gelat... i per tant caminar al migdia encara era soportable, sinó per altres ocasions en que tornes a primera hora de la tarda d'una bona caminada per la muntanya, amb un sol que crema, i et trobes gent amb la cara congestionada i morts de calor, i amb criatures petites, que enfilen camins o itineraris d'algunes hores de durada que s'haurien de prendre a primeres hores del matí amb la fresqueta.

(Aneto i coll de Corones)

Bé, ja veig que m'ha sortit un discurs d'excursionista veterà una mica rondinaire, però és que realment avui en dia res és el que era... i anar a la muntanya per molta gent és com anar a Port Aventura...

En fi, que l'únic que volia avui, un cop arribats a casa, era posar algunes de les fotos maques que hem pogut fer visitant aquest indret tant emblemàtic al peu de l'Aneto, que per cert, pobret...!!!, s'està quedant sense gelera, cada cop és més petita...

És una autèntica pena... qui l'ha vist i qui la veu ara,

amb unes clapes de glaç que van sortint, on ja transparenten les pedres i les roques de sota...
Quina diferència d'aquell any 1959 (ara fa 50 anys...!!!), quan nosaltres hi vam pujar, creuant una gelera esplèndida, enorme, blanca en la seva totalitat, i a més gairebé érem sols dalt el cim. Ara s'ha de fer cua per creuar el Pas de Mahoma...

Malgrat tot això, avui hem pogut gaudir d'un bon dia de muntanya, d'un clima molt bo, d'una atmosfera transparent i fresqueta... i de la sempre simpàtica companyia d'una munió de vaques que ens han envoltat durant tot l'itinerari.

...elles sí que són felices..., adéu simpatics animalets...!!!

* * *

dimarts, 21 de juliol del 2009

La basa de la Mora (Ibón de Plan)

Si hi ha un lloc espectacular al Pirineu aragonès, aquest és sens dubte "La basa de la Mora".

Havíem estat fa sis anys enrera i avui hem tornat. El dia no era massa radiant, una mica calitjós, però a poc a poc ha anat millorant, fins que a la tarda ha quedat una atmosfera clara i lluminosa.


Penso que aquest indret, un de tants "ibons" que hi ha al Pirineu, és especialment destacable, tant per la seva situació al peu d'uns contraforts del Cotiella, aquí la Peña del mediodia a l'esquerra, i la Peña de las once al centre, com per la naturalesa espectacular que l'envolta

i que podem apreciar a mesura que ens hi acostem.
A la dreta la Punta Alta o Pico de Ribereta (2740 m.)



El seu accés no és gens fàcil. Nosaltres hi hem anat amb 4x4 fins al final de la terrible pista de 14 kms. que puja des de Plan, a la vall de Gistain, i que més concretament arrenca des del poble de Saravillo (990 m). Pista que cada cop està pitjor conservada i que malgrat això, alguns agosarats com nosaltres pugen tot desafiant les pedres i els enormes xaragalls que la pluja ha anat formant. Realment, si no és amb un bon 4x4 no s'hi pot arribar. El nostre Land Rover era un taxi que fa excursions des de Benasc.

Des de Benasque hem anat cap a Chia i per pista hem creuat el port de Chia fins arribar a Plan, i després des de Plan passant per Saravillo, l'altra pista on al final de la qual hi ha el refugi lliure de Lavasar (1930 m.), d'on surt el camí cap a l'estany, on s'arriba després de caminar una mitja horeta per un camí força planer... L'ibon de Plan o Basa de la Mora està a (1908 m).

Si mai hi voleu anar us recomano que ho feu des de Plan. Tal com ho hem fet nosaltres des de Benasc és una mica esgotador per la quantitat de kilòmetres de pistes dolentes.
Amb tot el lloc es mereix molt i molt aquest esforç...

Aquest any, a més, la natura està preciosa i exhuberant i les flors, especialment els lliris blaus, omplen a vessar tots els prats.

El dia ha acabat, com no podia ser d'altre manera per aquests indrets, amb un bon ruixat d'una tempesta d'estiu a causa de la calor. Quatre trons i un bon espetec d'aigua. Dia complet...!!!

* * *

diumenge, 19 de juliol del 2009

Pirineu esplèndid...

En la nostra escapada anual al Pirineu, avui hem pogut gaudir d'un d'aquells dies excepcionals com n'hi ha pocs.

Des de Benasc on residim, ens hem enfilat cap a Cerler i fins al telecadira dels Amprius, el qual en una remuntada plàcida i fresqueta ens ha deixat a dalt de tot, al peu del pic de Cerler (ara Sarllé, 2409 m.).

El dia era molt clar, feia un cel blau intens i un airet fresquet deliciós. Des d'aquest mirador del Parc natural Posets-Maladeta, hem pogut gaudir de la gran panoràmica que s'oferia davant nostre. L'Aneto i la Maladeta, el Perdiguero, els Posets, i la resta de cims a l'esquerra dels Posets, fins arribar al coll que dona pas a la vall de Gistain, i finalment la silueta inconfusible del Cotiella.

Com si fos una pel·lícula ens hem sadollat de paisatge, de sol, i de bona temperatura. Quina delícia en ple juliol poder sentir-te confortablement amb un forro polar al damunt... Només pensar a tornar a Barcelona, fa suar.

Un altre element afegit a l'agradable experiència d'avui ha estat el tema natura i floració. Els prats estan tan plens de tota mena de flors que gairebé maregen. Lliris, cardots, myosotis, primaveres, clavellines, etc. etc. Un esclat increible de vegetació i verdor. Un veritable regal per la vista i els sentits.
* * *
En tornar a casa i llegir una mica la premsa d'avui, tot el gaudi del matí s'ha fos una mica llegint l'article d'en Vicenç Sanchis que avui publica a l'AVUI, "Encara ens alimenten molles" (vegeu aquí). I que d'alguna manera posa els punts sobre les iis de tot el que respresenta aquesta conya del nou finançament, i de tot el que encara ens espera, malgrat l'exagerada propaganda que ara s'està fent. Estic totalment d'acord, perquè sóc dels que penso com ell, i que té més raó que un sant.

* * *

dilluns, 13 de juliol del 2009

Visitant Amsterdam... (05)

  • La crònica del viatge comença aquí...

El darrer dia de la nostra estada a Amsterdam el comencem des del centre de la Plaça Dam i anem a passejar per un carrer-canal del darrera menys transitat, el Singel.

Val a dir que l'encant de la ciutat no priva que ens n'adonem que la ciutat, en general, està força deixada, en especial tot el tema paviments, neteges i conservació. Fa la impressió de poca neteja general, papers i ampolles per terra, moltes herbes crescudes per tot arreu,

les escombraries encara en bosses amuntegades davant les cases,

les portes baixes dels semisotans molt brutes i plenes de fullaraques, etc. etc. Si et fixes en tot això, l'encant de la ciutat es dilueix una mica, però per això, millor mirar amunt -amb el perill d'ensopegar amb algun forat o rajola aixecada- i contemplar les cases i els monuments...

Com que era força d'hora i feia fred, decidim seure a fer un cafè i prendre un raig de sol a la plaça Dam tot veient passar els tramvies blaus,

però de sobte fa un ruixat i hem d'obrir paraigües...

és el temps canviant del nord d'Europa.

Quan obren botigues anem a comprar unes samarretes que ens han agradat, amb un disseny modern inspirat en els canals, d'un artista nascut aquí, en Mark Raven.

Agafem altre cop el tramvia 5 i retornem a la zona dels museus, la Leidseplein, però aquest cop ens dediquem a conèixer el barri i el parc proper, el Weteringplantsoen



i ens arribem també fins al mercat general Albert Cuypmarkt, el més frequentat i popular de la ciutat, aquí es pot comprar de tot i a bon preu.


Tornem a la plaça Leidseplein i anem a prendre un petit lunch al mateix lloc d'ahir, el Grand Café, un lloc esplèndid ben situat i ben servit i amb poca gent.

Ens quedaven uns poques hores d'estada a Amsterdam, a les 18 h. ens vindria a recollir el taxi per anar a l'aeroport. Així, doncs, decidim tornar a baixar fins a l'estació central, i agafar un altre vaixell per fer una altre tour pels canals com a comiat nostàlgic de la ciutat i dels seus canals.


De retorn del tour, seiem a la terrassa del centre d'informació a fer un cafè amb tranquil·litat,

i com que encara ens quedava temps per tornar a l'hotel, decidim fer la darrera passejada a peu pels canals del barri vermell i arribar-nos fins a l'Oudekerk que finalment podrem visitar ja que encara no són les 17h.

Molt interessant el seu interior, és l'església més antiga d'Amsterdam, del segle XIV.

El seu interior buit va ser saquejat durant la furia iconoclasta dels calvinistes de 1566. Un cop restaurada encara es poden observar algunes de les pintures del seu sostre de fusta,

i un detall simpàtic en una de les "misericordies" dels seients del cor, un caganer.


Acabada la visita a l'església, caminem fins al carrer principal Damrak, i allí agafem el tramvia 9 que ens retorna al nostre hotel Rembrandt.

El taxi arriba puntualment i ens trasllada a l'aeroport de Schiphol,


on esperarem pacientment el nostre vol que sortirà amb retard, com es habitual


i a mitja nit, passades les zero hores, arribem a Barcelona.

Aquí conclou la nostra interessant i intensa visita a la ciutat dels canals, Amsterdam,
"la Venècia del Nord".

* * *

  • Aquesta crònica acaba definitivament aquí...

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin