dimarts, 28 de setembre del 2010

Galícia - 06: Allariz, i els forns de pa de Cea

Avui visitarem la població d'Allariz ,situada a poc kilòmetres al sud d'Ourense

Aquesta vila disposa d'un dels conjunts urbans més interessants de Galícia, que en l'any 1971 ja va ser declarat Conjunt Històric Artístic.

La monumentalitat d'Allariz respon a la importància de la seva història. El seu Casc Històric, presenta un molt bon estat de conservació, gràcies a l'esforç rehabilitador dels darrers anys. Treball que fou recompensat amb el Premi Europeu d'Urbanisme el 1994.

Villa sueva per toponimia que, a més, ha protagonitzat bona part de la història de Galícia, ja que va ser Cort i enclau important de la cultura galaico-medieval (vegeu apunt històric a Wiki)

De seguida ens va cridar l'atenció la gran quantitat de cruceiros tots fets amb la mateixa factura...

Caminant pels seus carrers crida l'atenció realment la bona conservació del seu Casc antic i la presència també de molts elements romànics,

 
com aquesta portalada...

 i aquest finestral...

 Aquí l'absis de l'església de San Pedro, del s.XII (la torre és del sis-cents)

 
 i les antigues i sòlides cases de pedra construïdes amb el típic granit gallec,


 i ponts romans o medievals magnífics, com el de Vilanova (ss.XIII-XIV).

 com podem apreciar en aquestes fotos...

En definitiva una altra interessant descoberta del ric patrimoni gallec.
* *
Aquest dia es tornà però típicament gallec i començà a ploure amb intensitat...

A mitja tarda va parar de ploure i decidírem anar a conèixer els antics forns on s'elaborava el famós pan de Cea.


En el municipi més gran d'aquesta comarca San Cristovo de Cea, vam poder veure com eren els antics forns que han donat fama a l'elaboració d'aquest exquisit pa artesanal que ha obtingut la Indicació Geogràfica Protegida (IGP).

Alguns d'aquests forns van agafar fama i ara s'han conservat com a patrimoni rural, i els dos principals que vam poder veure eren aquests:
 
 El Forno do Abade, 

 
i el Forno da Parapeta

vegeu un senzill interior...,

ambdós en l'esmentat municipi de Cea.
 Que també conserva el caire rural primitiu i autèntic amb els seus horreos antics,

 
 i els seus petits habitants gaudint de la pau i la bona alimentació del lloc 

(encara que aquests dos no sé si deuen tastar gaire el bon pa de Cea...!!)

* * *

  • La crònica continua aquí (07)...

diumenge, 26 de setembre del 2010

Galícia - 05: San Clodio i Ribadavia, per terres del vi de Ribeiro...


A prop de la nostra residència a O Carballiño, hi havia la localitat de Ribadavia, interessant pel seu passat semita, on es conserva un important barri jueu, i per ser la capital de la zona del vi de Ribeiro.

Avui ens disposem a visitar-la, però previament fem una parada per conèixer el Monestir de San Clodio, un altre monument religiós convertit en hotel-parador
 És un monestir cistercenc de gran bellesa, situat en ple cor del Ribeiro. Un autèntic Monument Nacional del segle XII, rehabilitat amb gust com a hotel per la Xunta de Galícia, encara que la façana de l'església resta encara molt malmesa...


En el seu orígen fou residència dels monjos cistercencs i posteriorment de l'ordre benedictina. I avui l'hotel permet gaudir de la pau dels seus claustres en l'entorn d'aquesta comarca Orensana del Ribeiro.

 
 
  * *
En arribar a Ribadavia encara de bon matí, tot era molt tancat, era diumenge, i ens vam dirigir cap a la part alta del poble per visitar la Capella de Nostra Senyora del Portal, on es guarda la imatge de la patrona de Ribadavia i de la comarca de O Ribeiro, que era tancada.

Però, per ser diumenge, la imatge la havien traslladat a l'església-convent de Santo Domingo, que fa d'església parroquial, com és costum de fer-ho cada diumenge, per celebrar-hi l'eucaristia.

 Vam aprofitar per entrar-hi, ja que era a punt de començar l'eucaristia del diumenge, i vam quedar una mica sorpresos per la gran quantitat de gent que ja omplia l'església uns 20 minuts abans de l'hora. 

S'estava resant el rosari, i el més xocant fou comprovar que després del rosari, van resar l'Angelus, i després aquelles llargues lletanies que nosaltres havíem resat en llatí: turris eburnea, domus aurea, salus infirmorum, refugium peccatorum... etc. etc. Ens vam sentir traslladats en un instant a 50 anys enrera, quan nosaltres de jovenets practicàvem l'anomenat nacional-catolicisme...

Per acabar-ho d'adobar, la senyora que dirigia les pregàries, va acabar amb una mena d'invocacions
 realment sorprenents, la darrera de les quals deia: "De las modas i vestuarios modernos que llevan a la perdición, libranos senyor"... Dios te salve Maria.... etc.

L'església plena de gom a gom... també hi havia molts homes als bancs del darrera on èrem nosaltres, i jo em pregunto: tant poc ha progressat el catolicisme a Espanya en aquests darrers anys?, on queden les reformes i l'"aggiornamento" que va propugnar el gairebé oblidat Concili Vaticà II, dels anys 1962-1965..., com pot ser que encara avui en dia, segle XXI, any 2010, estiguin així les pràctiques religioses en aquesta comunitat?...
I ja m'estalvio els comentaris al sermó que va fer el capellà sobre l'eucaristia.., inenarrable...!!
* *
Després d'aquesta experiència religiosa vam anar a conèixer el poble. Ens vam ajuntar a una visita guiada que sortia de la plaça major per anar a recórrer el call jueu, força important i ben conservat.

 
 
 
 
 (aquest edifici va ser la seu del tribunal de la Inquisició)

Cap a l'any 1063, Ribadavia es va convertir, per decisió del rei Don Garcia, en la capitalitat del regne gallec, fins i tot la vila rebia tributs del regne musulmà de Badajoz. Juntament amb el monarca hi van venir un bon nombre de jueus que van fundar una pròspera comunitat i es van dedicar a comercialitzar el vi, l'artesania i l'orfebreria.

Ens van explicar coses interessants i certament curioses sobre el passat semita d'aquesta població, com la de que fou el lloc des d'on passaven d'amagat molt jueus fugits d'Europa per la persecució nazi per dirigir-se a Porto (Portugal) per embarcar-se cap al continent americà. Destacaren en aquest servei clandestí tres dones del poble, les germanes Lola, Amparo i Julia Touza, a les quals ara se'ls ret un petit homenatge amb una placa a la porta de la casa on van viure... (val la pena llegir l'enllaç on s'explica amb detall la seva gesta)

També vam poder contemplar algunes de les magnífiques esglésies romàniques del s.XII, com la de San Xoán,
 o l'esplèndida de Santiago, una de les esglésies més maques del país...

 

 
 
 Després del recorregut vam anar a visitar un local emblemàtic i tradicional de la vila, O Papuxa taverna típica on el seu antic propietari el Papuxo, (nom d'un ocellet típic de la zona), obsequiava a tothom que s'hi acostaba amb tastets de vi, formatge i pernil, tant com volguessis servint-te a voluntat, i després es pagava el que a hom li semblava oportú. Aquí nadie controla a nadie, todo va con buena fe. El que quiera engañar es libre de hacerlo, como decía “O Papuxa”,  allá la conciencia de cada quien".

Avui en dia el regenta la seva filla Celsa, que segueix la tradició, encara que de manera més regulada. La consumició es paga, però només per veure el local en el seu estat primitiu, val la pena. L'entorn et trasllada a un món medieval...

 
  Les sorpreses del dia encara no havien acabat, ja que coincidia aquell diumenge que a Ribadavia se celebrava una Trobada Europea d'estudiosos del judaïsme, i un grup d'austríacs van donar color a la trobada amb una orquestrina molt agradable i ben afinada.

Després de dinar amb el típic Pulpo à feira i Cocido galego, tot ben regat amb un bon vi de Ribeiro, vam seure plàcidament a la plaça major a prendre un cafè per descansar, comentar i pair totes les vivències del dia.

 
Val a dir que el poble té coses ben originals, com aquests plaques ceràmiques que pots trobar en alguna de les cases de la població...

 

* * *
  • La crònica continua aquí (06)...

Galícia - 04: San Pedro de Rocas i Ourense...


El Monestir de San Pedro de Rocas es troba a la localitat  de Rocas, en el Concello de Esgos, en plena Ribeira Sacra, a Ourense, Galícia.

El Monestir de
San Pedro de Rocas és el més antic de Galícia, els seus orígens es remunten a l'any 573, segons consta en l'Ara que es conserva en el Museo Arqueológico de Ourense, i que suposa una prova de l'existència de la vida cenobítica a Galícia anterior als Monestirs mozàrabs i als fundats per San Fructuoso.


En aquest mateix document es citen els noms d'alguns dels monjos que el van fundar: "Hereditas,  N... Eufraxi, Eusani, Quinedi, Eaci, Flavi, Ruve, ...". 
 
El Monestir de San Pedro de Rocas és l'únic exemple d'església rupestre, excavada en la roca viva, de la comunitat galega.
  Amb les invasions àrabs de l'any 711 els anacoretes el van abandonar. A finals del s. IX i principis del X, un cavaller nomenat Gemondo descobreix aquest lloc i es retira per a fer vida d'oració i penitència, al que se li uneixen altres més creant una petita comunitat sota l'autoritat de l'esmentat Gemondo, com Abat d'aquest recent creat monestir.


A finals del s. IX, el rei Alfonso III li concedí alguns privilegis i va implantar la regla benedictina.

El Monestir va sofrir diversos incendis, el primer en el s. XI essent el seu abad Aloito. En l'any 1.641, quan ja era un priorat administratiu depenent de Celanova, un nou incendi destrueix l'edifici, i la reconstrucció dóna lloc a l'edifici actual.

Aquesta curiosa església rupestre, presenta tres capellas primitivas excavades a la roca, 
  comunicades entre si, amb arcs d'entrada decorats singularmente (columnes adossades i capitells gravats a la mateixa roca), i conserven els altars primitius en forma de taules. 
 
  Destaquen vuit sepulcres antropomorfes que van pertànyer al primitiu claustre suevo.

En el Monestir de San Pedro, trobem unas pintures murals molt interesants datades entre el 1.175 i 1.200, inspirades en un Beat. Així com també en un dels murs es va descubrir una pintura mural del s.XII amb un mapamundi, l'únic conegut fins ara de l'època romànica, amb imatges dels apòstols predicant al mon conegut.

Es remarcable també l'original espadanya del campanar erigit damunt d'una roca propera


* *
Després d'aquesta interessant visita ens encaminem cap a la capital Ourense, (vegeu història aquí), per visitar el seu centre històric.
Comencem la visita per la Plaça major, i després entrem a l'esplèndida Catedral dels segles XII i XIII, dedicada a San Martiño,

on destaquen especialment les dues portes romàniques d'una gran bellesa...


 i sobretot el famós pórtico del Paraiso, del s.XIII, tot policromat, amb una figura asseguda de Sant Martí que divideix el pòrtic en dues parts,

i seguint el patró del famós pòrtic de la Gloria de Santiago, està ornat també amb 24 figures dels apòstols i profetes de l'Apocalipsi...
Es considera que és una de les obres cimeres de l'escultura espanyola.
També és destacable el retaule major,
obra de Cornelis de Holanda (del 1520),

 i la recarregada capella barroca del Santo Cristo,
(crucifix gòtic del s.XIV, amb cabell natural)

i també cal destacar el cimbori amb una estructura molt bella...

 Exteriorment la Catedral sembla una mena de castell fortificat...

També vam poder veure l'església de Santa Maria la Mayor, i la Plaça de la Magdalena,


  i el Pazo Oca-Valladares (s.XV) actualment ocupat per la societat cultural del Liceu d'Ourense,

 

que te un magnífic pati interior amb una font de marbre de Carrara.

Com que la calor apretava, vam acabar la visita descansant al Parc de l'Alameda, abans d'anar a menjar una mica en una de les populars tasques que hi ha al voltant de la Catedral.

* * *
  • La crònica conitnua aquí (05)...

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin