diumenge, 30 de setembre del 2012

Les raons de la desobediència civil

A causa d'una inoportuna lumbàlgia que em té mig paralitzat a casa, he aprofitat aquest matí de diumenge per a fer neteja i endreça de papers, i he trobat un interessant article a la revista OMNIUM, núm 21 -tardor 2012- del qual us en vull fer un extracte...

Els esdeveniments dels darrers mesos situen la desobediència civil en primer terme de l'actualitat del nostre país. Davant de conflictes socials i polítics, en els quals els canals legals poden demostrar-se insuficients, les accions de desobediència guanyen pes, des de l'oposició als peatges fins a la lluita per una fiscalitat pròpia. Davant d'això, també trobem un possible enduriment de la llei per fer front a aquests desafiaments. Però allò que ens interessa saber és per què proliferen i arrelen aquestes formes d'incidència política.

En els darrers mesos, l'agreujament de la crisi econòmica i la creixent percepció del conflicte nacional amb l'Estat espanyol han donat lloc a una sèrie de posicionaments de persones i col·lectius disposats a desobeir unes determinades lleis que consideren injustes. Ara bé, aquest desafiament no es fa mitjançant la violència, com en altres conjuntures històriques, sinó que es posa en pràctica una eina diferent: la desobediència civil.

L'escriptor i economista José Luís Sampedro va resumir en una màxima l'esperit de la desobediència civil: "S'han de respectar les lleis sempre que les lleis siguin respectables".

La desobediència civil s'ha utilitzat en multiplicitat de situacions històriques, tant per oposar-se a règims autoritaris com en situacions més o menys garantistes, en estats democràtics. "Un acte de desobediència, contra el que a vegades se sol entendre, no impugna la democràcia. Al contrari: s'exerceix la desobediència en la mesura que es considera que és la darrera opció per defensar uns valors fonamentals que precisament es consideren vulnerats per una llei". (Jordi Armadans)

Als Països Catalans trobem nombrosos exemples al llarg de la història. Una constant han estat els moviments de desobediència en oposició a la lesgislació impositiva i a la situació fiscal del país. Així, un dels esdeveniments clau en l'articulació política del catalanisme va ser el tancament de caixes de 1899; que potser hauríem de tornar a aplicar aviat en la situació actual d'asfixia financera de Catalunya.

Més recentment, i amb plena vigència, trobem l'objecció fiscal a la despesa militar, promoguda per entitats per la pau, o el moviment Diem Prou, que promou el pagament dels impostos a la Generalitat, i no a l'Agència Tributària espanyola, com a mesura de pressió cap a la plena independència fiscal de Catalunya. Al capdavall, un canvi en la consciència popular és el que pot acabar decantant una transformació polìtica.

Una repressió de l'Estat que es consideri desproporcionada o injusta pot desencadenar més solidaritat i més independentisme, i tenir l'efecte contrari en la població... (com està succeïnt ara mateix a Catalunya amb les reaccions viscerals del govern actual del PP).

Ja l'any 1985, Jürgen Habermas, va sortir en defensa de la desobediència com a acte legítim: "Tot Estat democràtic de dret que està segur de si mateix considera que la desobediència civil és un comportament normal de la seva cultura política, precisament perquè és necessària". (el nostre estat, ni està segur d'ell mateix, ni té encara la més mínima cultura política...).


"L'Estat de dret que persegueix la desobediència civil com si fos un delicte comú incorre en el pendent relliscós d'un legalisme autoritari" (ho haurà llegit mai això la noia S.S. de Santamaria, els seus capos del PP, o la mateixa Camacho??).


Ara bé, i com a conclusió d'aquestes reflexions i veritats com temples, podem dir que al si del nostre poble cada vegada hi ha més gent disposada a fer una acte d'afirmació convençuda que, com deien els versos de Salvador Espriu:  


"Tenim la raó, contra bords i lladres, el meu poble i jo"

* * *

diumenge, 23 de setembre del 2012

Madrid engega la maquinària contra Catalunya...

L'edició d'avui, 23/09, del diari ARA, posa al descobert totes les maniobres polítiques que des de la caverna mediàtica i política madrilenya s'estan posant en marxa...

Un govern espanyol (teòricament democràtic) mobilitza els fronts polític, econòmic, mediàtic i diplomàtic contra la voluntat de llibertat de tot un poble... 

Vergonya senyors...!!!. 

Sempre havien cregut que les manifestacions d'independència i llibertat del poble català eren un bluf, una febrada de quatre eixelebrats, però quan han constatat que això va de debò, els ha agafat amb el pixats al ventre, i han quedat ben descol·locats... I ara, de mala manera, de la forma més barroera possible, més visceral possible, i més antidemocràtica possible, volen posar totes les traves inimaginables per impedir-ho. 
Surt a la llum l'esperit més neo-feixista que alguns encara porten a dins després de més de 40 anys de la seva teòrica conversió a la democràcia... Ara es demostra quina és la seva democràcia, la de la intolerància més brutal i més rancia. 

L'espanyolisme està crispat i està descol·locat per la fermesa que ha demostrat el poble de Catalunya i el president Mas al seu davant, i la ferma voluntat de l'ANC. I en lloc de plantejar un diàleg obert i constructiu, l'únic que saben fer és llençar amenaces i mentides sobre el que pot representar la independència de Catalunya, i tots els mals que ens esperen.

L'Aznar, bramant des de Mèxic: ningú no trencarà España !!, (quin mania i obsessió amb la trencadissa); el Bono: vol impedir la independència a les bones... i si no què? ho faran a les males?... (Europa i el món estan expectants sobre quina reacció primària són capaços de fer en aquest estat (suposadament democràtic) que està en la corda fluixa internacional...); Garcia Margallo, dient que Espanya vetarà una Catalunya independent a Europa... però home, ja ens ho imaginàvem... si encara han d'acceptar la soberania de Kosovo... però, que no sap, senyor, que hi ha tractats i normativa europea que van en contra seu?, que no sap que ja som ciutadans europeus i per tant tenim drets adquirits dintre la CE.? Que no sap, com deia en R.Romeva, que l'encaix de Catalunya a Europa és una qüestió de enginyeria jurídica que es pot resoldre en unes poques hores?. Tot son ganes d'espantar i de marejar a base de dir mentides i falsedats... Fins i tot ara antics dirigents socialistes ressusciten el vell cadàver del federalisme... també fan tard. Altres amenacen amb que els lleons tenen molta fam i poden atacar de nou... i altres frases tan tronades i cavernícoles que fa mandra de reproduir de tant sentides i tan velles i tan plenes de caspa "cuartelera" com són...

No s'atreveixen ni a insinuar que allò que els dol és que se'ls escapi la gallina dels ous d'or i que es quedin sense la possibilitat de xuclar la mamella que els ha estat alimentant tots aquests darrers anys... 16 mil milions d'euros cada any que surten de Catalunya i se'ls queden per subsidiar les autonomies que viuen de renda i que encara bramen contra la Catalunya insolidària.

Ara tots són ais i uis, i invocacions a la responsabilitat i a no provocar més crisis. Quan són ells els qui l'han provocada i han intentat ofegar el nostre país fins a límits intolerables. Després del cop de porta de Rajoy, ara li tremolen les cames i ara vol dialogar...  "Game is over".

Als empresaris espanyols també ara els comencen a tremolar les cames i diuen que s'ha de negociar. No ho podien haver dit abans?


I Catalunya, per fi, s'ha atipat de ser menyspreada i menys tinguda i maltractada, amb la seva llengua sempre perseguida, amb la seva economia sempre retallada, etc. etc., i finalment la majoria del poble ha dit que ja en té els c... ben plens i que s'ha acabat el bròquil...!!!  Adéu España, o ARA o mai...!!!

Això és un tren d'alta velocitat que ara passa davant nostre, una gran oportunitat, o pugem tots o se'ns escapa per sempre.
* * *

dijous, 20 de setembre del 2012

El Parlament és la veu del poble...


El poble des del Parlament, demana la independència, amb urgència...


Algú ho havia de dir...!!!

diumenge, 16 de setembre del 2012

ESCÒCIA: l'epíleg... (09)

La història comença aquí...


Avui, diumenge 17 de juny, és l'ultim mig dia de la nostra estada a Edimburg.

Com no podia ser d'una altra manera... segueix plovent...!!!

Teníem el matí lliure fins al migdia que havíem de marxar cap a l'aeroport. Però davant la perspectiva del mal temps, ja havíem programat de fer una trobada al nostre mateix hotel amb la Raquel i el seu fill petit, l'Eloi.


La Raquel és una antiga companya de feina de la nostra filla als laboratoris d'investigació del IRB de Barcelona. Ella, juntament amb el seu marit van decidir traslladar-se a Edimburg per fer un post-doc, i ja porten vivint aquí uns 3 ó 4 anys. El seu fill l'Eloi té uns dos anyets. Vam estar parlant molt de la situació econòmica i laboral a Catalunya i a Escòcia. Aquí la parella es guanya la vida, però ella, la Raquel, comença a estar una mica farta i cansada del mal temps. El fill l'Eloi, encara va a la guarderia, i aquí, tant si plou com si neva, els nens els treuen a jugar al pati, i això fa que sovint el nen s'encostipi i ella hagi de buscar cangurs o muntar-s'ho a la feina. Tot plegat fa que la Raquel manifesti ja obertament que té moltes ganes de tornar cap a Barcelona...

Després d'estar una bona estona xerrant i intercanviant opinions, per tal que el nen es distregués una mica, vam decidir arribar-nos fins al National Museum of Scotland, que estava molt a prop de l'hotel, a la Chambers Street. Es tracta d'un museu grandiós ubicat en una antiga fàbrica que és un dels edificis escocessos més interessants del segle XX. Va ser remodelat i disenyat pels arquitectes Benson and Forsyth, i inaugurat en 1998.
 El museu permet realitzar, amb un recorregut clar i atractiu, un fascinant "passeig per la història" d'Escòcia. Consta de sis plantes que contenen més de 10.000 objectes, organitzades cronològicament des de la prehistòria fins al segle XX.

Com que tant la meva filla com la Raquel, havien treballat en laboratoris dedicats a l'estudi de la mosca drosophila melanogaster, vaig trobar molt escaient filmar aquest original rellotge que el mou un d'aquests exemplars de mosca...


Les exposicions de cada planta es divideixen també en àrees temàtiques. I en l'àrea del Món natural vam poder veure la que fou la famosa "ovella Dolly", perfectament dissecada,
Així com també tota una altra sèrie de mamífers també molt ben conservats i dissecats...
En una altra sala dedicada a les màquines de treball, trobem aquest rellotge del millenium, que tot ell és ple d'engranatges i figures, cada hora es posa en moviment, bellugant tota mena d'éssers, campanetes i engranatges, força curiós i soprenent.
 També veiem el llum d'un far amb molta història...
 
Una visita molt recomanable a aquest Museu Reial d'Edimburg.

Nosaltres vam fer un breu recorregut amb la Raquel i l'Eloi, i quan vam arribar a la planta on hi havia una àrea per infants, plena de jocs, l'Eloi ja se n'hi va anar corrents tot solet... Aleshores nosaltres vam aprofitar per acomiadar-nos de la Raquel i vam seguir el nostre breu recorregut pel museu, i després vam sortir al carrer, paraigües en mà, per acabar de caminar una mica pel centre d'Edimburg, abans d'anar a recollir les maletes a l'hotel per marxar definitivament de la ciutat. 

Passem primer per aquesta cantonada on hi ha la representació del gosset Bobby, davant mateix del Bobby's Bar. El qual, segons diu la tradició, a la mort del seu amo John Gray, va vetllar al costat de la seva tomba durant uns 14 anys. Podeu llegir el relat d'aquesta história en aquest enllaç.

Vam seguir el passeig sota la pluja fins arribar al Grassmarket, i pujant per la Victoria St. vam arribar altre cop a dalt del Lawnmaket, davant mateix de la plaça on hi ha la catedral de St. Giles, i on vam poder veure un noi jove tocant el sac de gemecs, tant tranquil ell, com si fos en un dia de plena primavera... 
i no, era un dia fred i plujós, però ell sense immutar-se seguia tocant el seu instrument. Realment la gent, i també nosaltres, li recompensàvem amb alguna moneda, en especial per la seva sang freda.



Tirant High Street cap avall, en direcció a l'hotel, encara vaig tenir temps d'anar a fotografiar una de les cases potser la més antiga de la ciutat, dins la Canongate St.
i també vaig retratar el famós Hotel Carlton,
  i la imatge final de la ciutat d'Edimburg sota la pluja constant i persistent...
* *
Quan finalment ja anàvem dins l'autocar camí de l'aeroport, semblava que el temps es volia aixecar una mica..., i efectivament, així que vam arribar a l'aeroport i l'avió va emprendre el vol va sortir el sol...
Havíem deixat enrera tres dies seguits de pluja constant i de vent fresquet, gairebé un preludi del nostre hivern en ple mes de juny.... Una delícia, i un record ben humit de la nostra estada per terres d'Escòcia...!!!


* * *

  • Ara sí que definitivament aquí s'acaba la crònica d'aquest viatge a Escòcia

Escòcia, Dundee, Saint Andrews i comiat.... (08)


Comencem el nou dia, dissabte 16 de juny, amb la mateixa tònica de pluja del dia anterior...

El nostre objectiu avui era visitar la regió de Fife, on comença la ruta dels petits i encantadors pobles pesquers, construïts tots ells, amb una pedra característica de la zona.

La ruta havia d'acabar a la històrica ciutat medieval de Sant Andrews.

Però, davant la persistència de la pluja, la guia va proposar un canvi en l'itinerari, ja que visitar poblets de costa amb la pluja i el vent atlàntic del Mar del Nord en contra, podia resultat francament molest i desagradable. Aniríem primer a conèixer una altra ciutat important de la zona, DundeeLa ciutat se situa a la costa est, en la parte nort de la gran badia o fiord que forma el riu Tay, a prop d'on el riu desemboca al Mar del Nord.

 Dundee,  a part de ser una ciutat molt industrial i molt dinàmica, posseix també l'honor de ser reconeguda, des del 5 de març de 2004, com La ciutat del Comerç just, que significa el reconeixement com a promotora d'aquest tipus de comerç.
  Dundee va celebrar el seu octogèsim aniversari en 1991, i és coneguda també com  la Ciutat del Discovery, en honor al RRS Discovery, la famosa nau d'exploració antàrtica de Robert Falcon Scott, que fou construïda en aquesta ciutat.
A més a més, posseeix una interessant Galeria d'art i Museu, "the McManus", que fou l'objecte de la nostra visita durant aquest matí i el nostre aixopluc de les inclemències del temps.
Entrem al museu pel vestíbul gòtic i la seva bonica escala de cargol
 
 
i després anem a recórrer algunes de les sales al nostre aire, on podrem contemplar desde pintura d'artistes locals i alguns d'internacionals, fins a obres d'art, ceràmiques i peces de cultures ètniques diverses...
 
 
En la galeria principal es recullen algunes peces recordant temps passats,
una mena de memòria humana,
 
 I com a obra pictòrica només un petit exemple d'una obra del Greco
 Acabada la visita al Museu The McManus, segueix plovent i, com que s'acosta el migdia, hem de seguir la ruta vers St. Andrews
En arribar al lloc, ens dirigim directament a conèixer les runes i el que queda del que va ser la més gran i important església de l'Escòcia medieval, la Catedral de Saint Andrews
St. Andrews va rebre l'estatut de "ciutat reial" (royal burg) en 1124, i es convertí en arquebisbat en 1466. La catedral es va començar a construir al segle XII, però no es va acabar fins el 1318, durant el regnat de Robert I d'Escòcia.  En aquell moment era l'edifici més gran d'Escòcia, i St. Andrews, amb més de 14.000 habitants en el segle XVI, era una de les ciutats costaneres més importants al nord d'Edimburg.
Amb tot, durant la violenta Reforma religiosa del segle XVI, la catedral fou saquejada i va quedar en runes, i la ciutat va perdre gran part del seu poder i de la seva influència, quedant pràcticament arruïnada.

Enmig del fort vent i la pluja fem alguna foto de les runes principals,
 
 
 
 i després entrem a visitar una cripta gòtica on es conserven una sèrie de sarcòfags,
la principal la del mateix sant Andrews, 
 
i altres tombes de l'antiga catedral
 
 
 
 * *
Cansats i remullats, anem a dinar en un lloc esplèndid i històric...
 
 És a l'Hotel Rusacks, i al seu restaurant Rocca, que amb un emplaçament immillorable és just al davant dels famosos i prestigiosos camps de golf de The Old Course, que té la marca de ser  considerat per molts com la "casa o el bressol del golf", perquè aquest esport va ser jugat per primera vegada en aquests "links" o camps, en els primers anys del 1400.
 És, doncs, un lloc on es disputen importantíssims tornejos internacionals.
El lloc té tantíssima fama que sovint costa moltíssim, fins i tot anys,
poder llogar un camp per jugar-hi.
És precisament en aquest paisatge i en aquesta platja que veiem al fons amb fortes onades, on es van filmar les famoses escenas dels nois corrent a la pel·lícula "Carros de foc".

Després de dinar podem admirar els magnífics salons de l'hotel dedicats i ambientats amb obres d'art totes elles dedicades al món del golf, amb retrats de figures emblemàtiques i famoses d'aquests esport.
Es el que ells han anomenat The Austen Gallery.
 
(retrat de Joe Austen)
 * *
En sortir de l'hotel, ben dinats, seguia plovent, però encara vam tenir el coratge d'anar a conèixer les runes del Castell de St. Andrews, enmig d'una ventada impressionant.
 
 
 
 
i de retorn ja cap a l'autocar, aprofitem per contemplar algunes de les magnífiques cases d'aquest històric indret, però tant ventat i tant plujós...
 
 
 
* *
El retorn fins a Edimburg, fou tot un itinerari de pluja i boira continua...

Aquest vespre ens esperava un comiat original i/o tradicional. Asistirem a un espectacle que sembla que és el més popular a Edimburg, un sopar en l'Hotel Thistle, King James, que es fa en un enorme saló ple de turistes com nosaltres i on, cap al final del sopar, per cert, cap meravella de sopar, a l'hora de les postres, comença un espectacle folklòric que, malgrat tot, té una certa categoria, si mes no en la qualitat dels participants músics i ballarines, com podrem apreciar en els videos que vaig poder salvar dels molts que vaig intentar fer enmig de la gentada.

The Jamie's Scottish Evening (the best show in the capital)
He posat aquesta primer enllaç a un vídeo que es troba a internet, on ja es pot veure un tastet de l'espectacle, que pel que m'ha semblat a mi, és el mateix que fan cada dia pels turistes.
Vol recollir una mica les tradicions musicals, i de dansa del país, i també la gran cerimònia que fan del Haggis, una mena de morcilla típica, feta de carn de cèrvol i menuts, que ens van donar a tastar.
 
Però la copeta de whisky per acompanyar-ho, si la volies, l'havies de pagar. Van ser una mica rancis, la veritat...

Però anem pas per pas a veure l'espectacle folklòric en si...
Primer va actuar el Jamie's Pipe Major, un home gran tradicionalment vestit, que aquí va interpretar entre d'altres peces,  l'Amazing Grace

En segon lloc va actuar una noia violinista, la Gemma Donald, que era una autèntica virtuosa del violí.

En tercer lloc, un altre virtuós de l'acordió

A continuació una noia va interpretar una dansa tradicional ballant per damunt d'unes espases mentre el Pipe major l'acompanyava amb el sac de gemecs.

I per acabar la festa, el mestre de cerimònies, presenta a tots els actuants,
 i acabem tots cantant l'hora dels adéus...


* * *
Així vam acabar la nostra darrera jornada a terres escocesses... sort que l'autocar ens esperava a la porta perquè, com podeu imaginar, seguia diluviant, com diuen per aquestes contrades...  
"is raining cats and dogs"

Demà al matí tenim unes horetes per fer el comiat d'Edimburg, al migdia marxarem ja cap a l'aeoroport

Això, però, ho acabarem d'arrodonir demà en l'últim post...



LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin